Ariadna Maurí és una antropòloga valenciana que des de fa mesos es troba a l’Equador per a fer una diagnosi sobre les conseqüències socials i ambientals de la mineria metàl·lica en les seues comunitats, a través de l’ONG Perifèries del Món. Des d’allí parlem amb ella per videoconferència juntament amb Luis Fernando Sarango, advocat quítxua saraguro, vicepresident de la Pluriversidad Amawtay Wasi, una institució d’investigació i recuperació dels sabers dels pobles originaris.
Heu estat fent una diagnosi dels impactes de la mineria en les comunitats indígenes. Quina és la conclusió?
[Ariadna Maurí] Estem parlant de conseqüències socials i ambientals molt greus i devastadores. Per resumir un poc, podríem enumerar l’esgotament dels recursos hídrics i per tant reducció de l’aigua disponible per a famílies i agricultura, contaminació per usos químics de l’aigua i el sòl, que augmenta la seua acidesa, pèrdua de biodiversitat, destrucció de l’economia familiar agrícola i ramadera, impactes en la salut per consum d’aigua i aliments contaminats, incidència en les taxes de desnutrició, especialment infantils i un llarg etcètera. I açò ho volen fer, entra d’altres, en un lloc com Fierro Urco, anomenat l’estrla hídrica del sud del país, ja que és on neixen els rius que alimenten quatre províncies.
Però a Fierro Urco, només estan en fase exploratòria, no han començat a treure material.
[AM] No, tot açò ho podem saber per altres territoris on sí que s’estan explotant mines. Amb tot, a Fierro Urco ja s’estan patint altres conseqüències més de tipus social i legal, com la criminalització de les defensores del territori, incloses detencions i processos criminals, un procés de fragmentació del teixit social i conflictes intracomunitaris i intrafamiliars, augment de l’emigració amb tot el que suposa de debilitament de les xarxes comunitàries i aculturació, amenaces i xantatges per part de les empreses mineres, que impedeixen l’accés a les zones on tenen els horts i les pastures o els lleven les ferramentes de treball al·legant que són armes. Moltes d’aquestes situacions afecten especialment a les dones, perquè són elles les encarregades de la logística de les guàrdies i les mobilitzacions.
Açò passa a l’Equador, que té una de les constitucions més avançades i garantistes dels drets de la natura del món. No és possible batallar-ho legalment?
[Fernando Sarango] Sí, és clar, i tenim diverses victòries legals, no soles a escala interna del país, sinó també internacional, amb sentències de la Cort Interamericana dels Drets Humans frenant l’exploració i explotació petroliera. Però per desgràcia tenim un govern amb un llarg historial d’incompliments de la seua pròpia constitució.
[AM] Malgrat aquestes garanties constitucionals el govern ha vulnerat molts dels drets ambientals i també els individuals i col·lectius dels pobles indígenes, negant el dret a una consulta prèvia, lliure i informada a les comunitats abans de fer una nova concessió minera. De fet, el govern planteja obrir el cadastre abans de finals d’any per cedir concessions de nous territoris, tot i l’oposició de les comunitats afectades i la resistència històrica als projectes miners.
Un problema de fons és el model de desenvolupament extractivista, que a l’Amèrica Llatina no han aconseguit canviar ni els governs de dretes ni els d’esquerres, que l’han emprat per a finançar les polítiques socials, però no l’han tocat. Com seria un possible model alternatiu?
[FS] Exacte, açò que comentes ho vam veure amb el tema del Yasuní, que primer el van declarar com una zona intangible i després hi han acabat extraient petroli. Molts dirigents indígenes defensen que, per a nosaltres, tant l’esquerra com la dreta responen a una lògica occidental i que, amb algunes excepcions, d’alguna forma o altra acaben treballant pel capitalisme, encara que siga per obtenir un capitalisme més humà. Açò ho hem pogut veure durant la primera presidència de Lula, al Brasil, o també amb Correa.
L’alternativa passaria per uns governs un poc més responsables respecte als recursos econòmics, perquè al cap i a la fi, una cosa és permetre l’explotació de recursos com el petroli, la mineria i altres, i l’altra una forma d’explotació minera que té molt a veure amb el colonialisme i el servilisme de molts governants amb les grans potències. Abans de parlar hauríem de mirar les propostes d’algunes esquerres per a una transició gradual a altres formes d’economia que no siguen obligatòriament extractivistes. Per exemple, nosaltres plantegem una potenciació de l’agricultura, que és una cosa menyspreada pels governs centrals, que estan convençuts que és el pitjor, quan és el contrari, perquè de l’agricultura s’hi menja, es viu millor i té molts altres beneficis, com una millor salut si és menja de forma més saludable.
Des d’Amawtay Wasi plantegeu l’agroecologia com a alternativa a l’extractivisme, però molta gent pot tenir dubtes del seu paper a gran escala.
[FS] Bé, no es pot descartar un «desenvolupament» –així, entre cometes- en tots els fronts, però el que plantegem els pobles originaris que encara tenim accés a la terra i una relació amb la natura, és la nostra capacitat de proveir-nos dels aliments necessaris, tal com feien els nostres majors, tenir comunitats autosostenibles que ens eviten haver d’anar a les ciutats i constituir cinturons de misèria. Tenim un problema amb el capitalisme, ja que té la possibilitat de donar-te algun treball, alguns ingressos, però no per a tothom. I llavors, què fem amb els qui queden fora? A més que converteix temes cabdals, com l’alimentació i la salut en un negoci. Llavors, i si en lloc d’anar a la ciutat, que ens venen com la solució de tot, ens quedem al nostre trosset de terra i resolem el tema del menjar, que és fonamental? Tothom necessita menjar, i menja cada dia. Pareix un poema, però és real. La industrialització, fabricar xips, automòbils, està molt bé, però ara veiem com el món pateix un desabastiment per la guerra entre Ucraïna i Rússia, veiem com ens cau a sobre una crisi alimentària, també a Europa, i llavors és quan el paper de l’agroecologia esdevé clau per a resoldre problemes tan greus com la fam, la salut i el benestar de molta gent.
El juny passat hi va haver una aturada massiva a l’Equador que va acabar amb una sèrie d’acords amb el govern. Com valoreu l’acord i com s’està implementant?
[FS] Vaig formar part d’algunes de les taules de diàleg i, fins ara, podem dir que només tenim promeses escrites de gairebé tots els temes que concerneixen els pobles indígenes i els nostres drets col·lectius, especialment aquells que recull l’article 57 de la constitució de la república. Ara esperarem que el govern complisca amb aquests compromisos, però ja hem passat per diverses d’aquestes taules de diàleg anys enrere i són una forma d’escapada dels governs de torn quan volen aparentar que són democràtics. Aquest és un gest, podríem dir, més polític, perquè el compliment dependrà una volta més de nosaltres mateixos, de la fortalesa organitzativa dels pobles indígenes.
[AM] Cal explicar també que a pesar de les mobilitzacions de juny, el govern continua apostant per la mineria com el camí per a la reactivació econòmica i fer front a la situació de pobresa. El seu discurs és que no es poden desaprofitar recursos i que la seua explotació millorarà les condicions de vida de la població, sense tenir en compte totes les conseqüències que explicava abans. Tracten de vendre les explotacions com a sostenibles, però si s’analitzen les dades, es veu com s’han paralitzat molts projectes per incompliment de les lleis mediambientals. Per molta rentada d’imatge que facen, la mineria no és sostenible, però per ara, l’aposta pel model extractivista és l’única que hi ha.
I, si el govern incompleix, poden tornar les mobilitzacions?
[FS] Sí. Quan vam iniciar les converses a l’octubre vam donar un termini de tres mesos per a implementar els acords. I, sent realistes, és segur que haurem de tornar a mobilitzar-nos. No és sols un tema del president de la república, és que hi ha grans interessos darrere del govern, siga quin siga en aquell moment, i llavors ens calen mecanismes permanents per fer respectar els nostres drets i els acords que anem aconseguint.
L’Equador va participar en la primera onada de governs progressistes llatinoamericans, però ara es manté com un dels pocs amb un govern de dretes. Puc aventurar que això es deu a alguns errors del govern Correa, però tampoc sé si és així.
[FS] Sí que ho és, sobretot és culpa de la corrupció desenfrenada. No es pot amagar les coses que es van fer: sobrepreus en totes les obres, concessions de petroli a xinesos i taiwanesos, un negoci gegantí de milers de milions del qual van resultar beneficiaris el vicepresident, que ara està pres, i el ministre d’hidrocarburs, entre d’altres. Per tapar tota aquesta corrupció, Correa tenia a les mans pràcticament tot l’aparell governamental, com el contralor [figura similar al Tribunal de Comptes espanyol] o la Fiscalia, però ni així ho va aconseguir.
Com seria un govern que responguera a les expectatives del moviment indígena?
[FS] Per nosaltres seria fonamental un govern que entenga les reivindicacions dels pobles originaris, del moviment ecologista, de les dones, de les organitzacions socials que venen lluitant des de fa molt temps. Un govern que dialogue, que converse i que es desfasa dels compromisos amb aquells sectors que sempre s’han lucrat amb una economia depenent, una economia que no pot desenvolupar-se perquè obeeix als programes del Fons Monetari Internacional i el Banco Mundial.
Aquest és el context que s’està construint a l’Amèrica Llatina?
[FS] Nosaltres mirem amb molta alegria que a Amèrica Llatina comptem amb governs en la seua majoria, de caràcter progressista. El triomf de Lula al Brasil és de vital importància, el Perú, a pesar de la pressió de l’extrema dreta [l’entrevista és anterior a la destitució de Pedro Castillo], Colòmbia, on hi ha una vicepresidenta afrodescendent, o Mèxic, que és una potència americana i que, tot i problemes com el Tren Maia, que destrueix la natura, té posicionaments davant dels EUA i les grans potències econòmiques. No és que tot isca a cor que vols ni molt menys, però s’estan reactivant espais com el CELAC [Comunitat d’Estats Llatinoamericans i del Carib], Veneçuela pot tornar a ingressar a la Comunitat Andina de Nacions. S’està desenvolupant una visió multipolar a escala mundial i seria important que l’Equador poguera comptar amb un govern progressista que sintonitzarà amb la resta d’Amèrica Llatina. Als pobles indígenes ens permetria establir canals per poder conversar i resoldre les nostres reivindicacions sense haver d’estar obligatòriament mobilitzant-nos, buscar la possibilitat que els nostres drets es complisquen, perquè el que més tenim són drets, però el que ens falta és que es complisquen.
