Fa poc ha arribat a les llibreries la Guia inacabada de la fantasia valenciana. Es tracta d’un llibre divulgatiu de l’imaginari popular valencià, escrit per tres mestres que en saben un fum: Joan Borja, Francesc Gisbert i Víctor Labrado. Està il·lustrat per Marc Bou, amb pròleg d’Amparo Pons, responsable de la biblioteca de L’ETNO, el Museu Valencià d’Etnologia, institució animadora del projecte.
Amparo, com se’t va passar pel cap inspirar la publicació de la Guia inacabada de la fantasia valenciana?
Doncs, per coherència. M’explique. Des del 2016, la Biblioteca de L’ETNO coordina la campanya Espanta la por i des dels seus inicis la missió ha estat molt clara: reviure, reviscolar i reivindicar l’imaginari valencià. Com tots sabem, per acomplir una missió cal fixar objectius més concrets i al llarg dels anys n’hem anat assolint uns quants: difondre l’imaginari valencià, donar a conèixer la nostra literatura oral, fomentar la lectura, motivar la recopilació i la publicació d’adaptacions, posicionar la Biblioteca de L’ETNO i promoure els museus etnològics locals i les biblioteques com les grans aliades del Museu. Al llarg d’aquests 7 anys, els hem assolit amb una campanya cooperativa que es desenvolupa al llarg del País Valencià.
Vols dir la campanya Espanta la por?
En efecte, quan arriba Tots Sants es propicien espais per a la narració oral, es creen aparadors de recomanacions lectores, les xarxes socials bullen, les escoles tenen un projecte educatiu per a tot el cicle d’infantil i primària, etc. No obstant això, encara teníem pendent un objectiu important: la recerca. I per a fer qualsevol investigació en primer lloc, cal parar i analitzar què hi ha per a saber cap on avançar. Calia revisar bibliografia i sintetitzar per poder tindre clar què sabem fins ara sobre el nostre imaginari, però calia fer-ho d’una manera divulgativa perquè arribara al màxim públic possible i per aquesta raó la guia s’havia de cosir amb estima.
I per què pensares en els autors de la Guia?
En primer lloc, són els tres autors que més saben del tema: Joan Borja, Víctor Labrado i Francesc Gisbert; en segon lloc, pel que fa a la il·lustració, calia comptar amb un dels millors il·lustradors valencians, Marc Bou, que ja coneixia el nostre imaginari; i per últim, el disseny havia de ser de qualitat, ací l’equip de disseny Ortogràfic, que dona la puntada final i ens lliura un llibre màgic com les criatures de les quals parla.
Quina utilitat tindrà aquesta guia de cara a difondre l’imaginari valencià? I en els projectes de L’ETNO, com ara Espanta la por?
La guia no és el final, sinó el tret d’eixida de la recerca. Ha de servir per a fer una crida participativa. Volem saber què manca, que no hi és, que no es coneix, i així en el futur poder tindre una guia acabada. M’encantaria celebrar els 10 anys d’Espanta la por en 2025 amb una guia acabada, un bon repte. Els tres anys que tenim per davant hem d’impulsar aquesta participació i estic segura que les biblioteques, els museus i els centres d’estudis locals i comarcals seran els nostres aliats. Allò que sí que sé és que de segur que la Guia inacabada serà la protagonista d’Espanta la por els propers anys perquè ens ajudarà a continuar parlant de geografia fantàstica, com ja hem fet en 2022, i també ens ajudarà a descentralitzar el calendari. Trobe que ja toca parlar d’imaginaris al llarg de l’any, que no tot s’ha de quedar en Tots Sants; encara que és l’espai de temps natural de la campanya Espanta la por a hores d’ara. Potser caldria recordar que l’Home dels Nassos és criatura del 31 de desembre o que per Sant Antoni o per Sant Joan es multiplica la màgia en molts racons del nostre territori. La Guia inacabada és, per tant, el fil perfecte per a seguir tirant d’ell els propers anys, li hem de traure profit i demostrar com d’eficient pot ser una publicació com aquesta. De segur que ho demostrarem, estic segura.
Francesc Gisbert, on estan els principals buits de la Guia Inacabada?
En primer lloc, he de confessar que ha estat un projecte il·lusionant. Nosaltres tres ja havíem escrit sobre l’imaginari, cadascú pel seu compte, i fins i tot havíem escrit algun llibre en equip, com ara Por o fugirem. Les millors llegendes de terror valencianes. El repte d’Amparo Pons consistia a ordenar tota la informació existent sobre l’imaginari: repertori de criatures, distribució geogràfica i calendari màgic. I que el resultat fora divulgatiu, llegidor i engrescador. En segon lloc, afrontàvem un camí ple d’obstacles. Som persones humanes i el nostre coneixement és limitat. A més, l’imaginari valencià, com les rondalles i la cultura popular en general, ha patit un procés de regressió i oblit. Érem conscients que, d’entrada, hi havia molts buits d’informació.
Francesc, de quines comarques tenim menys informació recopilada i, per tant, de quines comarques necessitem més ajuda?
Per exemple. Les comarques centrals valencianes estan prou ben documentades, gràcies als treballs d’Enric Valor, Ximo Caturla, Jordi Raül Verdú o Josep Bataller, entre molts d’altres. Les del sud, també. Però curiosament, de València en amunt, i sobretot més al nord, ja per Castelló, hi ha molt poca documentació. Voldria animar els estudiosos o els aficionats a investigar i publicar reculls de rondalles, articles, estudis sobre les seues comarques… Quan elaborava els mapes de la distribució geogràfica de les nostres criatures fantàstiques, m’adonava que tenim poca informació de grans àrees del País Valencià. Al sud coneixem manta encantades, per què no n’hi ha tantes a València i a Castelló? La distribució de l’home dels nassos o les bruixes és escadussera, però, segur que hi ha algun poble més on en saben alguna cosa. Amb els tresors amagats, ocorre igual, tenim moltes dades d’algunes zones; poques o cap d’altres. La Guia podem acabar-la entre totes les persones. Teniu a la vostra disposició el correu del Museu d’Etnologia, en el pròleg, per a enviar comentaris, ampliacions, referències, correccions… Seran molt ben rebudes.
Somiem… Joan Borja. Tu t’has encarregat del «Calendari Màgic». La Guia inacabada pot ser font d’informació i d’inspiració per a professionals de l’escriptura, la música, la il·lustració, etc. Què t’agradaria que ajudara a inspirar la Guia?
Doncs mira. Essencialment això que acabes de dir, precisament: somnis. M’agradaria que la Guia ajudara a inspirar somnis. Vull dir: que propiciara la capacitat de somniar nous mons possibles i impossibles sobre la base d’un imaginari autòcton, indestriable de la manera pròpia que les valencianes i els valencians hem tingut —i tenim— de viure, veure, comprendre, corprendre, aprendre i aprehendre la realitat. Això que se’n diu una cultura, vaja. M’explique: de la mateixa manera que les llengües constitueixen portes exclusives d’accés al món, que responen a identitats i maneres singulars d’encarar la realitat d’acord amb una determinada tradició cultural, també la fantasia dels pobles és un reflex de la manera única i irrepetible amb què les col·lectivitats humanes han encarat l’avatar de la vida a través de les generacions i dels segles.
És un tema que teníem pendent, al País Valencià?
En gran mesura, sí. Existeix una gramàtica de la fantasia que fa que les coses que som capaços de fantasiejar col·lectivament, com a poble, siguen com són; perquè són el resultat de les nostres pors, els nostres anhels, els nostres condicionants geogràfics, les nostres alegries, les nostres penes, els nostres hàbits, els nostres costums, les nostres preocupacions, les nostres experiències, les nostres il·lusions… Som allò que fantasiegem. I, al mateix temps, fantasiegem d’acord amb allò que som. Per això, si admetíem que és cert allò tan bonic que se sol dir que un poble —o una persona— és allò que s’atreveix a somniar, m’agradaria molt pensar que la recuperació, el coneixement, l’estima i la vivificació de la pròpia fantasia podria ser un camí útil i preciós per a la inspiració de nous horitzons en la literatura, la música, la il·lustració… I, en general, per a totes les formes de l’art i de la creativitat humanes.
Víctor Labrado, com un dels autors de la Guia, en concret del «Repertori de criatures fantàstiques», com valores la implicació de L’ETNO en el projecte?
Opine que està molt ben fet. No cal dir que les institucions culturals valencianes s’haurien de preocupar de l’estat de la nostra cultura, i de promoure-la. Han d’arribar allà on la iniciativa privada no pot fer-ho. L’imaginari valencià és competència directa de l’Etno, com una part que és de la cultura tradicional nostra i, per definició, és una matèria que no pot ignorar. No seria lògic.
Com ara en el projecte Espanta la por?
La intervenció de l’Etno en aquest sentit, des de fa uns quants anys, ha sigut una sort que hem tingut tots els implicats en el salvament de l’imaginari valencià. Perquè es tracta d’això: d’una operació de salvament que, a hores d’ara, sembla en camí de reeixir. Ja fa temps que l’Etno promou la campanya Espanta la por i ara, amb la Guia inacabada, hi ha tornat a invertir els seus mitjans i el seu prestigi, que han donat uns resultats indiscutibles. És evident que, entre els nostres xiquets –i els xiquets són el futur– l’imaginari valencià té una difusió que, si anem vint anys arrere, no tenia. L’acció de l’Etno amplifica el ressò de moltes iniciatives particulars, els dona una eficàcia superior.
I tu, Joan Borja, com valores la implicació i divulgació de L’ETNO?
Opine que a voltes hi ha gestors que fan les coses ben fetes, i que tenen la capacitat de concebre i d’executar projectes «justos i necessaris» per a la societat a què es deuen. No tinc paraules per a elogiar suficientment la iniciativa i la capacitat de treball que, en relació amb la Guia inacabada de la fantasia valenciana ha exhibit Amparo Pons, que com saps és la gran culpable de l’operació. L’ETNO, segons tinc entés, és una institució que custodia i promou el patrimoni etnològic valencià (tot allò que té a veure amb les característiques, l’origen, la distribució, les relacions i les particularitats d’una societat com la valenciana), i que té com a objectiu «aportar coneixements i benestar a la societat valenciana» per mitjà de la triple estratègia de «fer memòria», «promoure la reflexió i el coneixement» i «acollir i oferir diàleg, entreteniment i sabers». Doncs bé: al meu parer —què vols que et diga?—, em sembla que aquesta aposta de L’ETNO per la investigació, la difusió i la popularització del patrimoni fantàstic valencià no és sinó un feliç exemple de coherència, de servei i de bones pràctiques en la gestió d’una institució pública.
Joan, quins beneficis penses que pot tindre la inversió pública en l’imaginari valencià?
Invertir en cultura és sempre invertir en benestar, en millora social, en progrés, en qualitat de vida, en majors quotes de civilitat… Però, a més a més, invertir en l’imaginari valencià diria que és una estratègia immillorable per a la gran aventura en què em fa l’efecte que ens trobem immersos les valencianes i els valencians en l’actual moment històric: la de la reconciliació amb la pròpia tradició lingüística, literària, cultural i identitària. Per dir-ho d’alguna manera: l’aventura de comprendre que, a pesar de totes les adversitats històriques, continuem disposant d’una veu pròpia meravellosa, personal i estimabilíssima, amb la qual podem interpretar —lliures de complexos!— les més excelses melodies en la complexa simfonia de la humanitat. Si, tal com suggeria adés, un poble —o una persona— és al capdavall allò que s’atreveix a somniar, invertir en l’imaginari autòcton és, diria, una de les millors inversions de futur possibles. En termes econòmics i tot! Perquè preservar, conéixer, crear i recrear la fantasia popular és, directament i indirecta, un dels negocis més rendibles que existeixen ara com ara en el mercat internacional de la cultura. I, si no, que li ho pregunten a la Walt Disney, a la senyora Joanne Kathleen Rowling (l’autora de Harry Potter), als responsables de qualsevol dels estudis de Hollywood o —posem per cas— a les senyores i els senyors que es responsabilitzen de l’oferta de continguts de Netflix!
