És una de les primeres raquetistes que van triomfar a un esport que el franquisme considerava d’homes i que la va portar a jugar per tot l’estat espanyol i a Cuba i Mèxic.
És un símbol d’empoderament de la dona durant el franquisme: conduïa, viatjava constantment a soles o amb amigues i cobrava un sou elevat.
Emilia Gómez Muñoz (Casinos, 1929) té 93 anys i una gran vitalitat. Coneguda com a Emili, aquesta pilotari és una de les raquetistes pioneres que ompliren els frontons i ha jugat durant 40 anys per tot l’estat espanyol (València, Barcelona, Madrid, Sevilla, País Basc) i per Amèrica (Mèxic i Cuba). Té l’expressió, la mirada i la parla de les dones que han viscut amb el cap ben alt, viatjant sense parar i trencant estereotips d’una època, la dictadura franquista, en què elles estaven destinades, pràcticament, a les feines de la llar i les cures.
Emili no té ni parella ni fills, però sí moltes amistats que ha anat cultivant al llarg de quasi un segle de vida. Fins fa dos anys, encara conduïa ella a soles de manera habitual al País Basc a fer visites. De fet, en uns anys en què era estrany veure una dona al volant, la pilotari presumeix d’haver arribat a tindre fins a cinc cotxes al llarg de la seua vida. La pandèmia ha frenat la seua vida social, ja que viu a una residència a l’avinguda del Cid de València, on ens entrevistem.
Forma part d’una fornada de dones que van jugar amb unes condicions econòmiques molt bones que li permetia tindre una vida més que digna sense dependre de cap home. Eren respectades i molt valorades i, amb l’arribada de la democràcia, paradoxalment, van caure en l’oblit. Un greuge històric que ara investigadores estan treballant per solucionar. A la cita ens acompanya la investigadora Helena Paricio, que coneix molt bé a la pilotari perquè ha col·laborat en el llibre Raquetistas. Gloria, represión y olvido de las pilotaris profesionales, que acaba de publicar l’antropòloga basca Olatz González Abrisketa.
Com es va vincular a la pilota sent una xiqueta?
Al meu pare li agradava molt anar al trinquet, era jugador de diners. Som de Casinos, el meu pare tenia una fàbrica i sempre estava venint a València. A mi, quan em preguntaven: “I tu què vols ser de major?”. Ah, jo res, jo no vull fer res! No m’agradava anar al col·legi. I un dia que estaven jugant a ‘Maria Antonieta’ [joc tradicional més conegut com ‘pic i pala’] al carrer i el meu pare em va veure un dia i em va dir: “Vine ací. Tu ets capaç de pegar-li una altra vegada com li has pegat? A veure que et veja”. Ho vaig tornar a fer i em va dir: “Ja està. Seràs pilotari”. A la meua mare no li agradava que fora pilotari, però a mi em va semblar bé. Si no, en eixa època havies de ser perruquera o posar-te a criar. Les dones no teníem molta eixida.
«Em va semblar bé ser pilotari. Si no, en eixa època havies de ser perruquera o posar-te a criar. Les dones no teníem molta eixida»
I quan va començar?
L’any 1942 van inaugurar a València el frontó Chiqui, als actuals Cines Lys, on em va portar. Allà digueren que no tenien entrenador, perquè el frontó era una cosa nova a València. I proposaren que em posara de “pelotitas”, a agarrar les pilotes, perquè anara mirant. Les xiques només anaven a jugar quan venien de fora. Fins que no tingueres 14 anys no podies començar a treballar i hi havia tres torns: de dia, de vesprada i de nit, que a mi no em deixaven fer. Després em dugueren al frontó Jai Alai en Alameda per començar a entrenar i on m’hagueren de tallar la raqueta perquè no em tocara el terra, perquè era molt xicoteta. M’agradava i, com era molt jove, em volia tot el món.
Com recorda els inicis jugant a pilota?
Anava d’un frontó a un altre i de seguida vaig destacar. Era molt baixeta i quan em tocava una davantera alta em tapava. Un dia em va veure un al frontó traient la pilota i em va dir que ho feia de meravella; la deixava caure i quan baixava li pegava. I em posaren de davantera. El revés també el feia molt bé i les companyes em retreuen: “Pocavergonyes, no ens vas contar mai com ho feies!”. Dona, no anava a contar com ho feia perquè em guanyaren! [riu]
Va començar a València, però anava molt a Barcelona.
Molt, molt! T’enviava l’empresa, tu no podies anar pel teu compte. Nosaltres anàrem una vegada pel nostre compte perquè a una dona que va caure malalta no volien pagar-li i tres protestàrem. Eren molt xulos els de València! Així que anàrem a Barcelona i començàrem al frontó Palace, on em pegaren una pilotada molt greu al cap. Després, mira si ens feien trampes, que quan jo volia tornar a València per la ferida, em digueren que no, i que des d’eixe moment ja no podria anar a cap frontó. Més tard vaig anar sis mesos al frontó de Còrdova, que era l’únic que no tenia tracte amb aquests empresaris. I ja no recorde a on vaig anar… vaig estar en Madrid, en les illes Canàries… I també en Mèxic, on vaig estar dos anys, fins que em va pillar el terratrémol de l’any 1957. El frontó on havia de jugar jo, es va obrir i va quedar mig derruït. Jo em vaig negar a jugar i, una setmana després, digueren que, si haguérem jugat, podien haver mort tots els pilotaris. Vaig passar molta por. Després d’això, vaig tornar de Mèxic. De record, em vaig emportar un gos, un Chihuahua!
«Jugàvem dos partits cada dia: un a la vesprada i un a la nit. Excepte dos dies al mes, els que teníem la regla»
La seua vida ha sigut un «no parar». Va jugar durant 40 anys i pràcticament cada dia!
En general, jugàvem dos partits cada dia: un a la vesprada i un a la nit. Excepte dos dies al mes, els que teníem la regla. Moltes vegades aprofitàvem per a dir que teníem la regla perquè volíem anar a algun lloc i ens convenia, si no, no podíem, perquè cada dia jugàvem. Només teníem temps per anar alguna vegada al cine, que m’agradava molt. Ens deien d’anar a un cabaret per passar-ho bé… en la vida hi he anat! Si no teníem temps! La vida era jugar i jugar, però m’agradava.
I a banda dels dos partits diaris, entrenàveu?
No, no. Només entrenàvem quan anàvem a un frontó nou, perquè no sabíem com era: si botava molt la pilota, si botava menys…
Com era ser dona i jugar durant la nit en eixe moment? Després havíeu de tornar a casa, potser ja de matinada.
A alguna l’esperava el nòvio, però per regla general vivíem dos o tres sempre juntes. Si anava a Barcelona, jo allà no tenia família i la resta tampoc, així que vivíem juntes a pensions.
Va retirar-se als anys huitanta.
Vaig deixar de jugar el 23 de febrer de 1981, el dia del colp d’estat; eixe dia em preguntaren: “Hui no vindràs”? No. “I no vindràs a acomiadar-te?”. No, no m’acomiadaré de ningú, ja ens veurem! Vaig anar a casa amb les coses, m’estava fent la maleta i és quan digueren el que estava passant al Congrés.
Conte’m una partida que recorde amb especial il·lusió.
En el frontó era molt rar que t’aplaudiren. Recorde l’únic partit en què ho feren. No recorde quan ni on, però vaig fer un partit molt difícil i vaig perdre de 29, però es posaren tots drets a aplaudir-me del bé que vaig jugar.
Es va convertir en una de les primeres pilotaris federades. Com recorda les condicions, tant econòmiques com polítiques de l’època? Cal recordar que, durant el franquisme, les dones no podien treballar sense el consentiment d’un home, ni tindre passaport ni obrir un compte bancari.
Si no em donava permís el meu pare, no podia ni viatjar en aquell temps, mira com estava la cosa. Però no necessitàvem un home per a cobrar! Després dels partits en pagaven a nosaltres directament en mà i no anàvem al banc. Ens feien contractes que mai eren de menys de sis mesos. Ens pagaven bé, teníem un sou de més de 2.000 pessetes, que era molt en eixe moment. Aleshores ens cobràvem impostos de luxe i ens llevaven 100 pessetes cada 15 dies. Un treballador igual no arribava a cobrar 100 pessetes al mes.
«No necessitaven un home per a cobrar. Després dels partits, ens pagaven a nosaltres directament en mà i no anàvem al banc»
El ministre franquista José Moscardó, que va ser Delegat Nacional d’Esports, va prohibir concedir noves llicències a les dones pilotaris. Com ho va viure?
Segons contaven, s’havia enamorat d’una pilotari i no li va fer cas. Per no tirar al carrer a les que ja estàvem jugant, acordaren que continuarem, però a mesura que ens anàrem retirant, ja s’acabaria perquè no debutaria cap més. Deien que no anàvem a tindre fills perquè era un joc molt fort, d’homes. Jo vaig ser entrenadora de xiques i des de Madrid em deien que feia falta jugadores, perquè les majors estàvem acabant per edat, perquè es casaven…
Malgrat això, les dones pilotaris estàveu molt ben valorades.
Nosaltres teníem molt més èxit que els homes al frontó! Quan ja no quedaren xiques per la decisió del ministre i només hi havia homes, s’acabà el frontó. Ja no hi havia l’ambient d’abans. També molts dels que apostaven, començaren a fer-lo en la Quiniela i altres jocs.
Com veu ara la pilota?
És diferent. Una vegada em convidaren a un entrenament de xiques per parlar amb elles i vaig portar pilotes de quan jugava. Ara entrenen amb pilota blaneta, s’ha de jugar amb una altra pilota! La nostra pilota era molt bonica, la d’ara no és res, és com si estigueres jugant al ping-pong. La nostra pilota era molt xicoteta, pegava molts bots i agafava molta velocitat… jo he matat a una companya, han mort vàries i altres s’han quedat cegues.
«La nostra pilota era molt bonica, xicoteta i ràpida; la d’ara és com si estigueres jugant al ping-pong»
I no eixíeu amb casc?
No. Això volien perquè havia mort algun xic i alguna xica, però diguérem que no. Una dona no podia eixir amb casc, que pareixíem extraterrestres! En la nostra època no portaven casc tampoc ni els de cistella ni els de pala.
A banda de les diferències en la pilota, què més li va comentar a les dones que juguen hui dia?
Les vaig dir que si les agrada la pilota, s’ho passaran bé perquè és divertit; la part roïna és que també es claven molt amb tu perquè els diners és el que tenen. I més sent dona, ens deixen com un drap brut! Però a mi m’ha pagat la pena. Ara bé, francament, a mi no m’agrada jugar a mà. Jo no seria capaç, et fas pols la mà! I has de fer unes postures més rares…! Però si a elles les agrada, endavant.
