El recent acord per aplicar el futur requisit lingüístic no inclou el personal sanitari. ¿Està d’acord amb aquesta excepció?
Crec que s’ha arribat a una bona síntesis, tant per part de la conselleria d’Educació com per part de la de Justícia. A mi el que m’importa és que pugam avançar en [l’objectiu de] donar satisfacció a l’expectativa de la ciutadania que vol ser atesa en la seua llengua o en aquella llengua que preferisca. I en eixe sentit, crec que l’acord ens permet avançar i jo em trobe satisfet.
Compromís ha dit que si el govern actual es reedita, demanarà que el requisit s’amplie al personal sanitari. ¿Des d’Unides Podem estan d’acord?
A mi no em semblaria malament. És una cosa que s’haurà de parlar en el seu moment, però crec que tot el que siga avançar en una administració que atenga el ciutadà d’acord amb les seues inquietuds, necessitats i també en la llengua que preferisquen utilitzar és positiu i símptoma d’una administració democràtica.
¿Per què s’ha exclòs el personal sanitari?
Ja passa en altres comunitats autònomes. Cada col·lectiu té la seua peculiaritat. El més important és que, amb caràcter general, l’administració valenciana en el futur s’anirà construint de forma que puga atendre la ciutadania en la seua llengua de preferència.
El ministeri de Transició Ecològica ha donat el vistiplau a l’ampliació del port de València. L’últim tràmit que queda és que el del consell de ministres, on vostès tenen veu i vot. ¿Votaran a favor?
Nosaltres els traslladarem la nostra oposició a aquesta ampliació. Creiem que obeeix a un model econòmic i de desenvolupament que és alié a les necessitats del nostre poble i, sobretot, a una visió de futur en un context de transició ecològica, de crisi energètica i climàtica, i que aposta per models de transport i de transport de mercaderies que s’han d’anar superant o matisant. La nostra posició és clara i esperem que en el si del govern es puga escoltar aquesta veu.
¿Però hem d’esperar que el consell de ministres l’aprove?
Sobre açò vull ser prudent, perquè no és una cosa que estiga dins de les competències del govern valencià. Si fora així, podria expressar-ho d’una forma més taxativa. Depén del govern d’Espanya.
¿Per què, tot i que vostés, que estan al govern de la Generalitat i de l’Estat, i Compromís, que està a la Generalitat i dona suport al govern espanyol, s’oposen de forma rotunda a l’ampliació del port l’obra avança tràmit darrere de tràmit?
La ciutadania entén perfectament que la nostra posició al govern és proporcional a la nostra força parlamentària i social. En aquest tema i en molts altres tenim discrepàncies de fons amb el partit socialista. Crec que qualsevol persona pot entendre que es poden tindre responsabilitats de govern, però que eixes responsabilitats en un sistema parlamentari obeeixen a correlacions de forces parlamentàries. És molt difícil governar amb el partit socialista amb aquesta correlació de forces. Per això creiem que en el proper cicle electoral cal apostar per correlacions de forces diferents. Nosaltres hem manifestat la nostra oposició contundent al projecte d’ampliació del port, tenim diferències amb el partit socialista en aquest i altres temes, i d’acord amb el pes que tenim intentem influir en la mesura de les nostres possibilitats.
Per què, amb vostès al govern, és a dir, amb els mateixos partits a la Generalitat que a la Moncloa, s’elaboren uns pressupostos que s’obliden de les comarques del sud del País Valencià?
Aquesta ha sigut una equivocació clara en l’orientació que s’ha volgut donar als pressupostos generals de l’Estat. Ho hem dit i creiem que és un tema que s’ha de corregir. I creiem que s’ha corregit en part ja, perquè s’han produït acords amplis entre les diferents forces que formen part del govern i amb altres forces que donen suport parlamentari per corregir aquesta mancança. Dit això, és molt important posar en valor la transcendència que els pressupostos de la Generalitat atorguen a les comarques del sud i a la vertebració del territorial del País. Particularment, la conselleria d’Habitatge que atorga a les comarques del sud un pressupost superior al del seu pes poblacional.
Un altre tema d’actualitat és l’aplicació de la llei del «només sí és sí». ¿Què hauria pogut fer diferent el govern espanyol perquè no es produïren rebaixes en l’aplicació de la norma?
El primer que cal dir és que és una norma que per primera vegada col·loca al centre de la problemàtica el consentiment de les dones per a afrontar el que és avui una onada de violència sexual. La llei dona seguretat a les dones i els dona la cobertura de la comunitat política. El segon que s’ha de tenir en compte és que des d’un punt de vista jurídic hi ha una jurisprudència consolidada que en matèria de reducció de penes diu molt clarament que, quan la nova norma permeta imposar la mateixa o superior pena que l’antiga, no es poden reduir les penes. I és un criteri que està plasmant ja en el codi penal en algunes de les seues disposicions transitòries. I el que cal fer ara és clarificar la interpretació de la norma. Però crec que ací no estem parlant d’una qüestió d’interpretació. El que està passant no és un problema jurídic, sinó un linxament públic de la ministra d’Igualtat. Un atac contra la ministra d’Igualtat i contra el conjunt del govern per part dels sectors més reaccionaris. De la judicatura, dels mitjans de comunicació i de la classe política que han volgut fer d’açò una oportunitat per a desprestigiar i estigmatitzar a la ministra d’Igualtat i per a tractar de trencar el govern d’Espanya.
Amb el debat sobre el tribut de successions en empreses, la taxa turística o l’agència de l’energia hem vist com les diferències entre els membres del govern creixen. ¿És una estratègia per marcar perfil electoral o cada vegada hi ha menys cohesió al Consell?
Crec que a la Comunitat Valenciana, però també al conjunt de l’Estat, ja comencen a tindre una cultura del que són coalicions de govern, que són coalicions plurals en les quals és normal tindre diferències polítiques, i de vegades, molt importants. I nosaltres constatem cada dia que aquestes diferències existeixen i que tenim moltes limitacions per a governar amb el partit socialista amb l’actual correlació de forces. Ho he constatat amb la taxa turística, que ha sigut un escàndol, havent acord entre els partits, havent acord al govern, i havent acord als grups parlamentaris. Ens ha costat sang, suor i llàgrimes perquè hi havia un alt càrrec del govern [en referència al secretari autonòmic de Turisme, Francesc Colomer] que es dedicava bàsicament a defensar els interessos de la patronal del sector turístic. I ara, ens trobem amb una proposta de reforma de l’impost de successions amb la qual no estem d’acord. I si el partit socialista acaba aprovant aquesta reforma amb els vots del Partit Popular, de Ciutadans i, ja veurem si de Vox, la votació serà suficientment eloqüent d’açò que estem dient. Els avanços són importants, crec que mereixen un balanç positiu però també hem de ser conscients de les limitacions que hem tingut. I sobretot per una idea, i és que aquestes eleccions [autonòmiques del 2023] només es poden guanyar per l’esquerra. Hi ha sectors socials que estan desmobilitzats i descontents, que comencen a separar-se de la classe política per la situació que estem patint amb la crisi energètica i la pujada dels tipus d’interés i la inflació. I amb tot el respecte per al PSPV i per a Compromís, i expressant una convicció i no una estratègia electoral, he de dir que l’única força política que té potencial de creixement i que pot canalitzar aquests sectors socials que van ser decisius per al canvi polític és Podem.
Com es troben les converses amb Esquerra Unida per tal reeditar el pacte electoral que representa Unides Podem?
Nosaltres no hem canviat de posició, defensem la posició d’un espai comú. Alguns pensàvem i pensem que eixe espai deuria anar més enllà d’una pura aliança electoral. Això no ha sigut possible i és veritat que s’ha produït un qüestionament de l’espai. No hem sigut nosaltres. I això fa que hui Podem estiga en una altra fase. I el pitjor que podríem fer ara és entrar en un debat de llistes, de sillons i de repartiment del poder, que és un debat que la societat rebutja. Nosaltres estem definint el nostre projecte autònom i tenim una voluntat de diàleg, però són altres forces les que han de definir la seua política d’aliances. Jo entenc que cada força, també Esquerra Unida, ha de buscar el seu propi encaix i l’únic que puc dir és que avui Podem ja continua el seu propi camí des de la voluntat de diàleg.
De les seues paraules semblaria que es desprén que no es presentaran junt amb Esquerra Unida.
En absolut. Jo no he dit això. Jo he dit que nosaltres mantenim la voluntat de diàleg, que seguim trepitjant un terreny de diàleg i que no hem canviat de posició.
Ha remarcat molt conceptes com autònom…
Nosaltres hem sigut partidaris de construir un espai polític que anés més enllà d’una aliança electoral i això no ha sigut possible. Hi ha hagut un qüestionament de l’espai.
Qui l’ha qüestionat?
Jo em remitisc al que ha sigut el debat públic a la Comunitat Valenciana en els últims mesos [durant el qual també s’ha debatut sobre la possibilitat que Esquerra Unida acordara una aliança electoral amb Compromís donades les diferències amb Podem]. No em correspon a mi dir més. Si vosté em pregunta si hi ha possibilitats de reeditar l’acord amb Esquerra Unida, jo li conteste que hi ha possibilitats si no cometem errors, perquè ja no queda temps per als errors.
Esquerra Unida està apostant massa per aliances amb l’espai Sumar de Yolanda Díaz i descuidant la seua relació amb Podem?
Sobre això l’únic que puc dir és que Sumar, i la figura de Yolanda Díaz, persona amb la qual he treballat molt en la meua vida [Illueca va ser membre de l’equip de Díaz en el govern espanyol com a director de la Inspecció del Treball i la Seguretat Social], i molt a gust, i amb la qual mantinc una relació cordial, extraordinària i profunda, és un projecte positiu perquè obri expectatives d’aliances que són molt importants per al moviment popular de cara al nou cicle electoral. Però Yolanda Díaz ja ha dit que no arriba a les eleccions autonòmiques i municipals.
Des d’Esquerra Unida es queixen que en les converses per renovar l’acord electoral «Podem actua com si tinguera la força i la representativitat de 2015». ¿Què els contesta?
¿A vosté li sembla que amb gent en el carrer que no saben si podran engegar la calefacció, amb pensionistes que van al mercat i no poden pagar el compte i amb famílies que poden treure-li les cases com passà en 2018, vosté pensa de veritat que Podem pot estar pendent d’això?
Estic segur que Podem està planificant la seua estratègia electoral.
Podem està construint el seu projecte polític i definint una proposta per a la societat valenciana. A això ens dedicarem els pròxims mesos. Sobre la resta de coses no tinc res a dir.
La contínua presència pública de Pablo Iglesias i les seues declaracions, sumen o resten al projecte de construir una confluència d’esquerres?
Pablo Iglesias expressa la seua opinió i és lliure de fer-ho. Ell està dedicat al món de la comunicació, que és el que li agrada. Crec que ho està fent molt bé i per a molts constitueix una referència d’una Espanya rebel, insubmisa i que mai s’ha subordinat a les estructures de poder. Crec que hi ha un fil roig entre el que va representar Julio Anguita i Pablo Iglesias. Un fil roig que uneix les lluites que s’han anat produint al conjunt de l’Estat al llarg de les darreres dècades.
Però Iglesias està qüestionant el lideratge de Yolanda Díaz?
En totes les forces polítiques hi ha diferències i s’han de normalitzar. Sobre el que em pregunta, l’únic que puc fer és remetre’m al que ha dit Pablo Iglesias quan va manifestar una vegada més que pensava que era positiu que Yolanda fora la candidata de l’espai i que esperava que hi hagueren perspectives unitàries.
Però en les seues respostes hi ha una defensa de la cohesió, de la discreció, d’evitar traslladar certs debats als mitjans de comunicació, quan Pablo Iglesias fa sovint el contrari.
Jo parle per mi. I pel que fa a referència a la Comunitat Valenciana i al meu àmbit d’actuació, tinc clar que el pitjor que podríem fer és entrar en un debat de repartiment del poder, de sillons… I jo no ho faré. A mi el que m’interessa és parlar de política, de projectes i d’idees.
Ha dit que quan s’afirma que Unides Podem pot quedar fora de les Corts el 2023 per la barrera electoral del 5% es du a terme una estratègia que pretén cridar al vot útil. ¿Manté que no existeix el perill que l’espai Unides Podem no supere la barrera del 5% i que, en conseqüència, no es reedite l’acord del Botànic?
Sobre açò sols puc dir que enquestes hi ha per a tots els gustos i que a data d’avui no hi ha cap enquesta que diga això, excepte una que és la que va fer el partit socialista el mes de setembre i de la qual ja no hem sabut més. Les enquestes, igual que les notícies i els seus enfocaments, tenen sempre una intencionalitat. Els mitjans de comunicació són un actor polític i quan s’insisteix en aquest tema quan no hi ha cap enquesta que estiga plantejant això, crec que és prou evident el que s’està intentant. Clar que hi ha un intent que té a veure amb enquestes i amb campanyes orquestrades de mitjans de comunicació, de policies i de polítics que han fet tot el que han pogut per a destruir la nostra força. I crec que això ha compromés la credibilitat de molta gent.
Mónica Oltra ha recuperat en les últimes setmanes la seua presència pública. Més enllà de respectar la seua decisió de dimitir, ¿considera que va ser una mesura encertada?
No tinc res a dir sobre això. L’únic que jo he vist des de que vaig arribar a la política valenciana i a les Corts és una cacera política contra Mónica Oltra. Crec que això ens hauria de fer reflexionar a tots sobre la tendència que està agafant la política a casa nostra. Sobre la seua decisió jo no tinc res a dir, tampoc sobre els procediments judicials que estan en marxa. Jo no puc interferir. Ni dec, ni vull. Jo el que li desitge és el millor. Estic convençut que les coses es van fer bé i espere que els tribunals resolguen en conseqüència.
Tractem ara àmbits de la seua conselleria. Han explicat que augmentar el parc públic de vivendes és el principal objectiu de la seua actuació. ¿Quin és ara el seu tamany i quina és la previsió de creixement?
Al llarg de la legislatura hem adquirit més de 1.111 habitatges per diferents vies. Tant per l’adquisició directa com, sobretot, pel tanteig [713] i el retracte [98]. Hem invertit 62 milions d’euros en aquesta matèria. Ara mateix el nostre parc públic és de 14.604 habitatges. Crec que ha estat molt important posar al centre la necessitat que els habitatges de la Sareb [amb al voltant de 8.000 vivendes al País Valencià, tot i que no totes en condicions de ser habitades] passen a formar part del parc públic, perquè la Sareb és el resultat d’una operació que va ser percebuda com una estafa gegantesca per part de la ciutadania. I espere que pugam avançar en la transferència d’eixe estoc immobiliari.
Qui s’oposa a eixa transferència?
Quan parlem d’intervenir el mercat immobiliari apareixen els grans grups de pressió, que són, en primer lloc, les entitats financeres, però quan parlem de la regulació dels preus del lloguer també [apareixen] les associacions de propietaris de pisos en lloguer. Per cert, la més important d’Espanya té un president que és Joan Clos, que va ser ministre d’un govern socialista, per allò de les portes giratòries i l’actitud d’alguns polítics que fan de corretja de transmissió d’interessos privats cap a l’administració.
Un sector amb forta incidència sobre el mercat immobiliari és el turisme. ¿Es pot evitar que el turisme i l’expectativa de guanyar diners dels propietaris perjudique substancialment qui necessita llogar una vivenda per viure?
Hi ha experiències molt importants en altres països europeus, que es basen en regular els preus del lloguer. I és fonamental que l’Estat habilite a les comunitats autònomes perquè puga intervindre els preus del lloguer en aquelles zones on el preu està tensionat. El govern valencià i la vicepresidència segona hem fet els deures. Tenim eines de diagnòstic rigoroses com l’informe d’Àrees de Necessitat d’Habitatge, que ha elaborat l’Observatori de l’Habitat i de la Segregació Urbana, que ens diu que hi ha 83 municipis al conjunt del País Valencià on és necessari intervindre el preu del lloguer. El que no té sentit és que açò es bloquege al Congrés de Diputats en la tramitació de la llei. I la societat no està entenent que el partit socialista bloquege això.
¿En el debat del lloguer hem d’introduir els propietaris de menys de 10 vivendes i no només penalitzar a les grans empreses immobiliàries?
A mi en política m’agrada anar pas a pas. I el problema social real és que hi ha grans propietaris que tenen milers i milers de propietats al conjunt del País Valencià que estan excloses del mercat per una finalitat purament especulativa, i ahí és on el poder públic ha d’intervenir prioritàriament. El dret a la propietat ha de ser compatible amb el dret a l’habitatge de les persones. Els dos són drets constitucionals i la propietat ha d’estar sotmesa a una funció social. Les cases són per a viure i no una eina per a fer negoci, i ahí és on d’anar dirigides les nostres intervencions prioritàries. I voldria posar en valor que les polítiques d’habitatge abans del govern del Botànic al País Valencià no existien. Aquesta és la primera legislatura que Podem està dins del govern valencià, i s’ha posat en marxa una conselleria que en l’últim pressupost de la Generalitat té un increment del 114% respecte del que representava al principi de la legislatura i que té un pressupost que passa dels 400 milions d’euros. Les persones passarem, però el que quedarà de la presència de Podem en el govern aquesta legislatura és que les polítiques d’habitatge han adquirit una posició de centralitat. I ara, davant la situació d’emergència habitacional el govern valencià donarà resposta amb la tramitació d’un decret llei que incorporarà novetats molt importants i pioneres en allò que fa referència a l’expropiació temporal de l’ús d’habitatges buits en mans de grans tenidors, en l’obligació de facilitar contractes de lloguer accessible als sectors vulnerables i en la regulació de l’assetjament immobiliari.
Fa mesos que des del sector immobiliari s’afirma que cal crear més sol urbanitzable. ¿Comparteix aquesta reivindicació?
Nosaltres mantenim un diàleg que crec que puc dir que ha sigut fecund amb el sector immobiliari al voltant de la col·laboració público-privada i una de les coses més significatives que impulsarem són noves eines que ens permeten iniciar processos de promoció d’habitatge públic amb lloguer assequible utilitzant fonts europeus. En aquest sentit serà molt important el concurs de 17 solars que ja està en marxa per construir més de 1.100 habitatges. I estem preparant ja un segon concurs que traurem en en gener, en aquest cas amb solars posat a disposició per les corporacions locals. I estem valorant oferir el 40% d’aquests habitatges al sector juvenil.
Però li preguntava si en ciutats com per exemple València, on es perd població , ¿cal qualificar com a urbà sòl que ara no ho és?
No es tracta només de construir més, que també. Nosaltres estem apostant amb molta força per rehabilitar i regenerar. Crec que el model constructiu no pot ser un model depredador del territori, sinó harmònic i mesurat.
En aquest moment, quan les classes treballadores estan patint problemes econòmics greus, els governs progressistes estan prenent mesures que semblen insuficients per d’esdevenir l’escut que necessita la majoria de la ciutadania. ¿Per què?
Estem en una situació molt complicada que té a veure amb un esdeveniment que és l’episodi bèl·lic que s’ha obert a Europa i que va a marcar els propers anys. I el que és important és que el govern valencià transmeta un missatge clar a la societat de que està al seu costat i de que farà tot el possible. I crec, que en els últims pressupostos ho ha fet, perquè són uns pressupostos que suposen un 7% de creixement. Amb una reforma fiscal que intenta, dins de les nostres competències, esmorteir els efectes que està tenint la inflació sobre les persones treballadores i que ho compensa mitjançant un increment de la pressió fiscal en els patrimonis superiors a una milió d’euros, en les transmissions d’habitatges de valors superiors a un milió d’euros, en els trams més alts de l’IRPF… Si el que vosté em diu és que en una situació com aquesta tot el que es faça serà poc, segurament té raó, perquè és una situació molt complicada. El govern ha de transmetre que està fent tot el que pot per estar al costat de la gent i per evitar que la societat es trenque, i jo crec que si el govern valencià es dedica a això en els pròxims mesos crec que la societat ho entendrà perquè el govern manté complicitats importants amb sectors socials extensos de la societat valenciana.
Per acabar, unes preguntes sobre el seu llibre La propuesta republicana. En ell defensa la tesi que la monarquia s’ha convertit en el principal obstacle per a la modernització de l’estat espanyol, i que aquesta situació acabarà girant-se en contra de la corona propiciant la seua fi. ¿Hi ha indicis d’aquest fet?
Hi ha un indici eloqüent de quin és el país real com és l’enquesta sobre la monarquia que publica cada any la Plataforma de Mitjans Independents i que l’última vegada que es va publicar, l’any 2021, plantejava que el 41% o 42% de la població, estic parlant de memòria, era favorable a la República com a forma d’estat i el 33% o 34% a la monarquia. I si [l’enquesta] es desagregava per franges d’edat, el que deia era que en els sectors juvenils la República era pràcticament unànime i que només en les persones majors de 65 anys, repetisc que estic parlant de memòria, la monarquia era majoritària o recuperava posicions. I el que jo dic és que darrere d’això el que hi ha és una paradoxa clara que és que hi ha una consciència clara en la societat espanyola que hi ha una sèrie de problemes estructurals que s’han d’abordar. I estic parlant del model territorial, de garantir els drets socials al més alt nivell constitucional o de la situació de determinats òrgans constitucionals, que és un escàndol, com és el cas del Consell General de Poder Judicial amb un mandat caducat durant anys. Jo crec que hi ha una consciència clara d’açò i que açò s’ha d’abordar. Ara bé, això no es fa. I la pregunta és per què. I la meua convicció, que té a veure amb les dades de l’enquesta, és que això no es fa perquè es té por que si es fera, acabara obrint-se el meló de la monarquia. Com que no es fa, els problemes s’enquisten i s’agreugen. I en enquistar-se, en agreujar-se, en podrir-se… acaben afectant la pròpia legitimitat de la institució monàrquica que en un lapse de temps curt ha passat a ser una institució on només se sent representada la dreta.
I aquestes reformes es faran o l’enquistament es prolongarà?
Crec que cal fer-les i tinc l’esperança que eixe meló s’acabe obrint perquè Espanya ha d’afrontar el problema de la seua articulació territorial, que no només és Catalunya. Avui el problema territorial és molt complicat. Hi ha una Espanya buida amb una Comunitat de Madrid que té l’1% del territori i el 20% del PIB. Ací hi ha una Comunitat Valenciana buida amb el dramatisme per la mancança en els serveis públics i el risc de despoblament, els problemes de pertànyer a zones excloses dels fluxos econòmics i postergades econòmicament. Hui, el problema territorial té a veure també amb el finançament autonòmic, que no és només un problema de distribució de recursos entre territoris, sinó també d’escassesa de recursos, i això ens porta a parlar de la política fiscal de sectors socials privilegiats que no paguen impostos a Espanya. Hi ha els drets socials, les reivindicacions del feminisme, la crisis ecològica… Hi ha tot un seguit de qüestions que necessàriament el país ha d’abordar. Jo crec que la manera normal de fer-ho és la de qualsevol democràcia del nostre entorn on les reformes constitucionals es conten per desenes. Ací no se n’ha fet ni una excepte la del 135 per hipotecar els compromisos de despesa pública front els interessos dels creditors internacionals. Així que [la reforma] s’ha d’abordar. Si no s’aborda, el que passarà és el que ha passat sempre, i és que la Constitució vindrà un dia que s’ensorrarà, i això és un luxe que no ens podem permetre.
