Ferran Dalmau-Rovira (Carcaixent, Ribera Alta, 1978) és enginyer forestal i dirigeix la consultora d'enginyeria ambiental Medi XXI GSA. Amb un altre soci començaren a invertir en el sector de les renovables quan encara no se’n parlava, tot i que prompte van deixar de comptar amb els ajuts públics signats. Ara, amb el debat polític que es viu al País Valencià sobre les renovables, li preguntem per la situació actual i sobre si el territori té o no capacitat per disposar de sobirania energètica.
-Vostè apostava per la fotovoltaica quan poca gent ho feia. Com va ser aquell procés?
-Des de fa anys hi ha dues coses que em preocupen: l’aigua i l’energia, perquè són dos elements fonamentals per a qualsevol societat. Fa setze anys va sorgir la possibilitat d’invertir en una planta solar fotovoltaica i un grup d’inversors, tots valencians, vam valorar aquesta possibilitat. Vam hipotecar els nostres estalvis familiars, perquè pensàvem que les renovables representaven una fórmula de futur en aquell moment. Després van arribar una sèrie d’actors al sector energètic que va fer que aquella inversió es complicara cada vegada més. En el moment en què vam començar a invertir en energies renovables teníem primes que les feien molt atractives, però poc després es van eliminar a través de canvis normatius sense revisió dels productes financers que havíem contractat per fer front a la inversió… i els bancs no perdonen. Vam patir una vulneració de drets que es va arribar a denunciar davant el Tribunal Suprem, però el sistema judicial espanyol ens va vetar la possibilitat d’anar a Europa perquè aplicaren el canvi normatiu amb caràcter retroactiu. En aquell procés, durant dos anys, produir energia elèctrica ens va costar diners de la butxaca.
-Per què es van dificultar aquelles condicions?
-Va vindre la crisi i seguir pagant-nos les primes que ens havien dit que ens pagarien es va fer inviable, supose… mai no ho he tingut clar. Un fet bastant discutible, tenint en compte que hi havia uns acords signats. De fet, jo vaig signar un préstec amb un banc i em canviaren les condicions dels ingressos, però no les dels pagaments. Per tant, ho vam interpretar com un primer intent de fer-nos caure en fallida. Molta gent que havia invertit en renovables aquells anys, de fet, va entrar en fallida. Interpretàvem que allò va anar així perquè tot s’ho quedaren els bancs i després ho pogueren deixar en mans de qui els interessava. Almenys eixa era la meua sensació el 2012. Si jo complique l’existència d’una empresa, l’empresa abandona, el banc es queda la planta i encara se li deuen diners… és un negoci redó. Nosaltres, en canvi, vam poder aguantar, però el 2020 va vindre un fons d’inversió. En aquell moment érem 15 associats a la planta solar, 15 microempreses que treballàvem de manera conjunta per a compartir despeses. Però un fons d’inversió va fer una oferta, la major part dels associats la va acceptar i evidentment jo no tenia ganes de viure en una finca amb tots els apartaments en mans d’un fons voltor.
-Un fons voltor que aposta per les macroplantes solars quan ara es parla de la generalització de les plaques fotovoltaiques per generar energia renovable. Estem davant d’una disjuntiva...
-Absolutament. El dia que ens compraren a nosaltres, compraren plantes per import de molts milions d'euros, i l'energia encara no estava com ara. Una cosa està clara: cal modificar i descarbonitzar la nostra societat i la manera d’obtindre energia, això és indiscutible. El problema és que no totes les renovables que s’estan plantejant s’estan gestionant de forma sostenible, i això ens hauria de preocupar per diverses raons. La primera és que hi ha una guia del Ministeri sobre l’impacte ambiental dels projectes de plantes solars fotovoltaiques i les infraestructures d’evacuació. No són només les plantes solars: és que si s’instal·la una planta solar molt lluny d’on s’ha de consumir l’energia, s’ha de transportar eixa energia. Això implica infraestructures d’evacuació. En les protestes contra la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de Castelló hi ha moltíssims pobles afectats. Aquests estudis han d’avaluar l’impacte sobre la població, sobre la salut, sobre la flora, la fauna... A l’any, aproximadament, les línies elèctriques de tot l’Estat estan matant entre 133.000 i 337.000 ocells per electrocució. Si a cada planta s’estableix una línia d’evacuació fins a la subestació més propera, es genera un impacte. També sobre l’aigua, perquè amb la impermeabilització de facto d’una superfície –les plaques no permeten la infiltració– es redueix la infiltració d’aigua als aqüífers i s’incrementa l’escorrentia. Aquesta guia té una altra característica que s’està ometent en el procés, que és la d’avaluar els impactes sinèrgics i acumulatius. Al desembre del 2021 l’Estat espanyol tenia 62.406 instal·lacions fotovoltaiques, de les quals 5.624 estaven al País Valencià. I actualment, en 2022, segons les dades de l’Institut Cartogràfic Valencià, hi ha en tràmit 48 instal·lacions pendents de ser aprovades pel Ministeri. Quan la potència de la planta supera el llindar dels 50MW ni tan sols la Generalitat és competent: s'aprova des del Ministeri directament. Als pobles, per tant, ens queda molt lluny el poder de decisió. Alhora, altres 331 instal·lacions depenen de l’aprovació de la Generalitat. És una barbaritat en un sol any. Per tant, com que es plantegen centenars de projectes tots de colp, i en terminis per a reclamar curts, s'ha generat una situació d’indefensió en molts municipis que tampoc disposen de personal o recursos per fer-hi front. De fet, alguns estan plantejant-se de denunciar per invasió de competències, i per això, els defensors d'aquest model abusiu volen declarar totes aquestes plantes d'interès públic, tot i que són d’inversió i benefici privats en molts casos. És un tema complex. I hi ha una altra qüestió: molta gent, alguna amb responsabilitat de govern, aporta dades que no són exactament les que s’anuncien. Cal posar plaques solars només a les cobertes, terrats i teulades? No, hi ha altres alternatives. Però dir que no es pot arribar a l’objectiu de 2030, que són 6.000 megawatts en fotovoltaiques, amb plaques en sostres, això és manifestament incorrecte. S’hi pot arribar.
-De quina manera?
-L’objectiu per al 2030 és arribar a la generació de 6.000 megawatts d’energia renovable. Tot i que part d’aquests megawatts es volen generar a través d’energia eòlica, suposem que s’ha de generar tot a través d’energia fotovoltaica. Cal fer alguns càlculs "senzills" per explicar-ho. L’àrea aproximada d’un panell solar està entre 1,5 i 2 metres quadrats. Els polígons industrials valencians sumen un total de 173 milions de metres quadrats. Si llevem sòl industrial que no són cobertes, per exemple un 20% –voreres, viaris, zones verdes...–, dividim per placa i suposem que cobrim tota la superfície industrial amb plaques solars, això ens donaria una xifra determinada de metres quadrats dels quals també caldria fer una resta, perquè no ens acusen d’optimistes. Així, si llevem un altre 40% suposant que no és viable la instal·lació de plaques en eixes zones pel motiu que siga, tenim un 60% de la superfície industrial inviable i un 40% viable. Amb aquest supòsit ens continuarien quedant 69,2 milions de metres quadrats. Si això ho dividim entre dos per a saber el nombre de plaques, aprofitant només el 40% del sòl industrial valencià, el resultat és que és viable instal·lar 33,7 milions de plaques solars.
-Això és suficient per arribar als 6.000 megawatts en 2030?
-Imaginem que necessitem un kit fotovoltaic d’autoconsum per a casa, i que necessitem generar un kilowatt, mil watts. Per a generar un kilowatt de potència amb panells solars, cal dividir el kilowatt entre la potència del panell. Si el panell té 300 watts de potència i en necessites 1.000, divideixes 1.000 watts entre 300 i em calen 3,3 panells. Un megawatt són un milió de watts. Si usem panells de 300 watts, per a produir un megawatt necessitaries 3.333 panells. Si arrodonim, per tindre marge, per a fer 1 megawatt necessitem 3.400 panells. Si jo vull obtenir 6.000 megawatts hem de multiplicar 3.400 panells per a generar-ne un per 6.000. Total: 20,4 milions de panells. Havíem dit abans que per cobrir les cobertes valencianes, aprofitant només el 40% del sòl industrial, calien 33,7 milions de panells. Resulta, doncs, que ocupant el 40% dels polígons industrials podríem arribar a produir 10.400 megawatts per al 2030.
-I per què hi ha gent que diu que no?
-Caldrà preguntar-los a ells. Ací cal veure vàries coses. Hi ha gent que dirà que no per diverses raons. Si pense en la bona intenció, potser diuen que no perquè aquesta forma de gestió és més complicada. Si jo me’n vaig a un terratinent enmig de la serra i li dic que li llogue la finca, he de negociar amb el propietari. I habilitar tot aquest terreny per a produir energia renovable implica que cada instal·lació ha de tindre les seues plaques. Alhora, cada indústria, cada empresa, s’ha de ficar la seua instal·lació, connexió, ha de fer una inversió... Imaginem que començàrem donant energia barata i pròpia a les empreses: això les faria molt més competitives. Ara, la raó tècnica que se m’ocorre per no optar per aquesta via és la de la gestió. Se me n’ocorren altres, però són més lletges… i no tenen a veure amb la sostenibilitat.
Tornant al càlcul anterior, imaginem que no és suficient amb el sòl industrial, tot i que sembla que sí. Però suposem que no. D’acord amb les dades de la Conselleria d’Educació i Cultura, si es fa una consulta general dels seus centres educatius, al territori valencià en tenim 3.706, dels quals 2.070 són públics. Un segon objectiu, una vegada exhaurit el sòl industrial, podria ser el de garantir que les escoles públiques incorporen totes les cobertes viables per a plaques solars. Tindríem la indústria i les empreses amb producció pròpia d’energia, o amb producció pròpia d’una bona part de l’energia que necessiten. Les empreses haurien de pagar la instal·lació i invertir, clar, però no tornarien a pagar per la llum i a l’agost, si tanquen per vacances, absorbirien energia amb les plaques que continuarien funcionant i cobrarien per l'energia que aboquen a xarxa...
-No caldria intervenir al territori, tal com s’havia de fer amb les macroplantes?
-S’intervindria en el territori, sí, però a canvi s’incorporaria un altre factor de sostenibilitat. Cal preguntar-se en mans de qui estaria eixa energia. Estem parlant de tindre sobirania energètica o no tindre’n, i d’estar o no exposats a l’especulació. Deixa’m que torne a l’argument que no cal destruir sòl fèrtil agrícola i explicar per què no cal fer-ho en zones forestals. Imaginem que tot el que acabe de dir, que la xifra de metres quadrats en cobertes industrials i les 2.070 escoles i centres educatius públics no foren suficients. Segons dades del Ministeri de Foment del Govern d’Espanya, dels 1.931,76 quilòmetres de carreteres que teníem al 2019 al País Valencià, 1.110 quilòmetres són vies d’alta capacitat. En molts països s’han posat plaques damunt les autopistes, cosa que les fa menys caloroses i redueix l'efecte illa de calor. Si amb les carreteres d’alta capacitat tampoc no fora suficient, hi ha places als pobles que a l’agost fa por creuar-les de tanta calor que fa, i on es poden posar pèrgoles solars per a generar energia per als jardins i enllumenat públic. També podem aprofitar les infraestructures de transvasament d’aigua o els cementiris, tal com ja ha fet l’Ajuntament de València. Parlem d’una cosa que, per a fer-la, o bé la posem en mans de qui té els diners, que són els grans fons d’inversió; o bé decidim no sotmetre-la a la tirania del mercat, precisament perquè la infraestructura bàsica necessària ja està construïda. És un bon moment per a recordar que les cinc grans energètiques espanyoles han disparat en un 41% del seu benefici i han guanyat més de 10.000 milions d’euros fins al setembre d’enguany. Això mentre la gent normal està atenta a l’hora a la qual posa la rentadora. Parlem de persones que dirigeixen empreses i que no han dubtat a buidar un embassament aquest 2022 per a guanyar més diners, en plena sequera. I a més a més, les elèctriques han confirmat que presentaran un recurs a l’impost que pretén que tornen a la societat part del que han guanyat després d’haver incrementat la seua facturació en un 58%. Al setembre d’enguany, les cinc grans elèctriques espanyoles havien facturat 181.000 milions d’euros. Els fons Next Generation per a tot Espanya són 140.000 milions d’euros. Són xifres que serveixen perquè ens fem a la idea de la magnitud del que guanyen. Volem que eixa gent continue controlant la nostra energia?
-Per últim, les macroplantes solars són incompatibles amb les Comunitats Energètiques Locals?
-Cal estudiar els projectes intermedis. Hi haurà llocs en què una planta macro o meso (mitjana) siga viable, i poden complementar les Comunitats Energètiques Locals. Aquests dies he mantingut converses amb gent que critica els qui qüestionem el model de macroplantes. Diuen que el que fem és posar pals a les rodes "de la transició ecològica", quan realment critiquem que el model de macroplantes és molt menys sostenible que el de les Comunitats Energètiques Locals. Ens acusen de fer nimby, un concepte americà molt urbanita que respon a les sigles “not in my backyard”, que es traduiria com “no al meu pati traser” i que és el que empren aquells que pretenen que l’energia els la porten de lluny. Diuen que el que volem és això. Però és que la gent que vivim als pobles no tenim un backyard, sinó un territori que ens sustenta i que ara es veu amenaçat, i el que proposem és fer plantes ací, a casa, i controlar-les amb cooperatives locals, pimes familiars...
Per tant, la disjuntiva és important, i em faig una pregunta: ens sembla sostenible posar novament la nostra sobirania energètica en mans de fons d’inversió i les grans empreses? No hem après res de la crisi de la rajola? Alhora, ja n’hi ha prou de falsos dilemes binaris: en matemàtiques sabem entre l’1 i el 0 hi ha infinites opcions. Clar que ens calen les renovables. Les volem, però no cal que la nostra energia es produïsca a Conca i que es genere un impacte ambiental en aquest territori, sinó que cal generar opcions locals de menor impacte. El problema no és “renovables sí” o “renovables no”. El dilema, la disjuntiva, és “renovables sostenibles i en mans de la població local minoritzant els impactes” o “renovables insostenibles imposades als habitants locals en mans dels fons d’inversió llevant importància a l’impacte”. Cal assenyalar que s’està generant indefensió als pobles. Hi ha propostes que volen passar per damunt de la població local. I per evitar-ho, cal fer viables les cobertes industrials, i els parcs solars industrials han d’estar en mans dels òrgans gestors dels polígons. Després, tot el sòl degradat d’entorns periurbans i industrials al voltant dels grans nuclis de consum cal que siga habilitat, i així estalviar-nos les línies MAT. Cal no oblidar la presència del colonialisme energètic: l’urbà planta al rural la macroplanta per a continuar vivint tal com estava vivint fins ara. Hem de viure com si l’energia fora un recurs finit, que ho és, i no continuar consumint com si no ho fora. I finalment, imaginem que tinguérem una energia renovable produïda al municipi, amb participació ciutadana i amb l’administració implicada. Són les Comunitats Energètiques Locals (CEL), i ja n’hi ha a Albalat dels Sorells, a Canet den Berenguer, a Crevillent, a València... Hi ha opcions, clar que n’hi ha. Són molts els projectes com aquests els que ens calen, sí, però seran sostenibles i imprescindibles. Volem renovables, però les hem de voler sostenibles, a les nostres mans per accedir a l’energia de manera barata i no sotmesa a l’especulació.
Per acabar, citaré una frase que va dir Martin Luther King Jr.: «el progrés humà no és, ni automàtic, ni inevitable». El nostre progrés sostenible depèn de la nostra sobirania energètica. Canviem el progrés doncs. Ens hi va la vida.