Feliciana Herrera té una llarga experiència en la defensa dels drets dels pobles indígenes, en concret del Maia Ixil, un dels més afectats pel genocidi que va patir Guatemala durant la dècada del 1980. Les seues principals reivindicacions inclouen tant les qüestions materials –accés a la terra, gestió dels mateixos recursos naturals, defensa del medi ambient- com dels identitaris: preservació cultural, lingüística i de les institucions pròpies.
Per començar, estaria bé saber què és exactament una autoritat indígena i quines competències i reconeixements té, ja que ací és un tema totalment desconegut.
La funció de les alcaldies indígenes municipals és aplicar justícia i treballar sota el mandat de les nostres iaies i iaios, en aquest cas concret en defensa del territori, la preservació del medi ambient i les relacions polítiques. Es nomenen a partir dels «consells de principals», que és una figura que tenim que reuneix a aquells que ja han exercit com a alcaldes. Són també els encarregats d’orientar-nos i a qui podem consultar a l’hora de prendre qualsevol decisió que afecte la població.
I apliquen una justícia diferent de la dels tribunals estatals?
A Guatemala hi ha dos sistemes de justícia. El nostre és l’indígena que ha existit sempre, des d’abans de la creació de l’Estat i en fem ús segons està plasmat en diferents lleis i normes internacionals. Una justícia indígena que bàsicament serveix per a garantir els drets bàsics de les nostres comunitats i també per mantenir la pau i l’harmonia interna. Resolem els conflictes segons les nostres pròpies normes i procediments i, la veritat, és que estalviem molta feina i diners a l’Estat de Guatemala, però tot i això sovint som criminalitzats i judicialitzats per fer aquesta tasca.
Aquest sistema de justícia maia està reconegut legalment per l’Estat?
Hi ha alguns articles de la Constitució que fan referència al dret dels pobles indígenes a tenir les seues pròpies autoritats, però després no hi ha cap llei específica que ho regule o protegisca. I encara que nosaltres fem ús d’aquests articles, cal recordar que el reconeixement més important és la dels 22 pobles maia que existeixen a Guatemala i la nostra forma d’organització pròpia, que són mil·lenàries. No com l’Estat-nació de Guatemala i la seua constitució, que van arribar fa 500 anys. Al nostre país, nosaltres som els originaris.
Altres països d’Amèrica Llatina sí que tenen un reconeixement jurídic més explícit. No seria important per a vosaltres tenir-lo?
Bé, com deia hi ha alguns articles de la Constitució que reconeixen els drets dels pobles indígenes a la seua cultura i formes de vida, i també el dret a a la nostra terra. I després hi ha la legislació internacional, com el Conveni 169 de la OIT, la Declaració dels Drets dels Pobles Indígenes, la Declaració Americana dels Drets dels Pobles Indígenes, etc., que també són normes internes, ja que han estat ratificades per l’Estat de Guatemala.
Imagine que en casos de conflicte dins de la comunitat hi ha menys problema, perquè les dues parts accepten l’autoritat indígena, però què passa amb un conflicte extern? Les autoritats indígenes poden frenar la instal·lació de macroprojectes que afecten el territori?
Bé, d’acord amb les normes que citava i que reconeixen els pobles indígenes i la nostra autoorganització, l’Estat ens hauria de consultar abans d’autoritzar cap projecte en el nostre territori i respectar qualsevol decisió que afecte els nostres recursos o béns naturals. La veritat, però, és que no sols no ho respecta, sinó que intenta passar per sobre de la nostra autoritat, com ha fet al meu poble, al Nebaj, on han autoritzat una sèrie de projectes hidroelèctrics en contra del criteri de les comunitats. Nosaltres hem exigit la retirada del projecte, però l’única resposta ha estat la repressió.
Com funciona aquesta repressió?
Per una banda intenten dividir la comunitat, imposant les representacions estatals per sobre de les autoritats indígenes i negociar els nostres béns a través d’ells. Després ens intenta desacreditar i difondre discursos d’odi contra nosaltres, per posar-nos la població en contra, i ens acusen de guerrillers, malgrat que la guerra ja va acabar als anys 90, jo ni tan sols havia nascut, i que a més, va ser el nostre poble qui va patir el genocidi. I finalment creen grups de xoc que organitzen les persecucions.
Quan es refereix a «representacions estatals», aquestes serien les autoritats municipals?
Sí, el govern local actual en aliança amb el govern central i serveixen per crear una coartada per tal de poder desposseir-nos dels nostres béns amb una cobertura legal, ja que intenten escollir ells les autoritats indígenes, convocar una falsa consulta que viola el nostre dret a la lliure determinació, tractar de desconèixer la nostra autoritat, etc. Un exemple el vam patir el passat setembre, quan l’alcalde administratiu ens va intentar expulsar de les nostres oficines de l’edifici municipal per la força, utilitzant la policia de trànsit i sense ordre judicial. Al final, però, no ho va aconseguir per la resistència de les dones indígenes, que van mantenir-se fermes fins que una empara judicial va frenar el desallotjament.
Abans s’ha referit al genocidi del seu poble durant la guerra civil, que és un cas molt menys conegut ací que els genocidis del con sud, malgrat que a Guatemala hi va haver moltes més víctimes.
Només el poble Ixil vam patir més de 252 massacres per part de l’exèrcit. El 10 de maig del 2013, els tribunals declaren per primera volta a l’Estat de Guatemala com un estat genocida, i des de llavors, el poble Ixil commemorem aquest dia, encara que estem pendents que es condemnen els responsables intel·lectuals, que no només han quedat impunes sinó que continuen mantenint posicions de poder i tractant de revertir les declaracions judicials de genocidi.
Un genocidi que es realitza en el marc de la repressió a la guerrilla de la URNG.
Sí, va ser la plasmació de la famosa tàctica que van anomenar «llevar-li l’aigua al peix» i que incloïa destruir els cultius del poble per tal que la gent morira de fam. És una estratègia que en certa forma es manté hui en dia, com per exemple amb la persecució a les organitzacions no governamentals, a les quals acusen de promoure accions contra el desenvolupament.
Ara qui destrueix les collites són les empreses transnacionals?
Exacte. Els acords de pau van obrir el camí a les transnacionals, que arriben als nostres territoris sense consultar-nos i sense que ens beneficiem en res. Sempre diuen que els pobles indígenes ens oposem al desenvolupament, però al que ens oposem és que aquestes transnacionals ens destruïsquen el territori. Només al territori Ixil estem produint 254 megawatts d’electricitat en preses hidroelèctriques de propietat italiana que ens han deixat sense aigua. Però en canvi, el 75% de les comunitats no té energia elèctrica, i a la resta, a partir de les 6 de la vesprada, pràcticament no hi ha potència, no pots encendre una televisió o un microones. Llavors, de quin desenvolupament parlen? A nosaltres no ens arriba aquest desenvolupament. I sense aigua ni menjar, la majoria de la població no té cap altra opció que emigrar cap als Estats Units.
Es van respectar els compromisos del procés de pau?
Aquest govern va fer algun intent d’implementar certes qüestions més o menys disfressades, per tal de poder dir que sí que està complint. Però a la pràctica, no ho està fent. No està garantint drets bàsics com el de l’educació o el de la identitat dels pobles indígenes. En altres temes, com el de la Comissió contra la Impunitat, no només no s’ha arribat fins al final, sinó que el govern va atacar la seua tasca, ja que incloïa la investigació de la corrupció, i ells es volien garantir la impunitat.
Canviant un poc de tema. Quina és la situació de les llengües maies?
Afortunadament, nosaltres, com a població indígena, la majoria dels pobles mantenim la nostra identitat: la cultura, la gastronomia, la indumentària o les pràctiques tradicionals en salut i economia. I naturalment també l’idioma. No a tot arreu la situació és igual i hi ha pobles on l’idioma s’ha perdut pràcticament i l’Estat en cap moment s’ha preocupat de la seua preservació. L’únic que ha fet és l’Acadèmia de Llengües Maies, però que no compleix amb els interessos de les comunitats indígenes. Tampoc podem estudiar en maia als instituts o universitats, que són sempre en castellà, i només es dona molt lleugerament a primària. En tot cas, la recuperació lingüística ha vingut sempre per part de l’esforç dels pobles, que mantenim el maia. El castellà és només el nostre segon idioma. Molta gent major ni tan sols el parla, encara que l’entenga.
I mitjans de comunicació?
Els mitjans que creen les mateixes comunitats sí que són en maia, però no hi ha mitjans públics ni d’abast nacional en les nostres llengües.
