El cirurgià Òscar Escuder (Barcelona, 1968), president de Plataforma per la Llengua, representa una de les entitats premiades amb el Miquelet d’Honor 2022 que li entrega aquesta nit de dissabte la Societat Coral el Micalet per la seua tasca «de promoure la llengua pròpia com a eina de cohesió». Plataforma per la Llengua, present arreu del domini lingüístic, té com a objectiu que es puga viure plenament en català. Parlem amb Escuder sobre el premi, sobre la seua entitat i sobre l’actualitat valenciana.
-Han sigut guardonats amb el Miquelet d’Honor d’enguany. Com han rebut el premi?
-Sempre és d’agrair que et premiïn. D’entrada ja és d’agrair que pensin en tu per a un premi, sempre és una bona notícia. Estem contents i agraïts. Coses com aquesta ens animen encara més a no defallir en aquesta tasca que tenim.
-En quin moment Plataforma per la Llengua va començar a fer faena al País Valencià?
-Fa exactament vint anys, al 2002. Plataforma per la Llengua va néixer a Barcelona, i el País Valencià va ser el primer lloc de fora de Catalunya on vam començar a treballar. Ara treballem a tot arreu, amb gent al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i a l’Alguer. Ens falta estructura a Andorra i a la Franja, tot i que tenim contactes amb els dos territoris, encara que no hi tinguem delegació territorial. La primera que vam tenir va ser al País Valencià, i l’hem mantingut de manera ininterrompuda.
-Com ha evolucionat l’entitat, en aquest territori?
-Més a poc a poc del que ens hagués agradat, però bé. Hem anat creixent, cada vegada tenim una mica més de repercussió, tot i que malauradament tenim la mateixa feina que al principi. Jo sempre dic que, de mica en mica, l’objectiu de Plataforma per la Llengua, al País Valencià i a tot arreu, és l’autodissolució perquè no calguem. Perquè el català ja estigui plenament normalitzat. Però no sembla que s’albiri aquesta situació en un futur pròxim. Cada vegada tenim una mica més de repercussió, en el sentit que hem anat avançant.
-I el País Valencià? Com considera que ha evolucionat des que hi va començar a treballar?
-Com que els governs han anat canviant aquests anys, hi ha hagut sensibilitats diferents. Això també ha passat a Catalunya, on mai no hem tingut governs hostils contra la llengua i mai no s’han fet les polítiques prou bones com per sortir-nos-en. Al País Valencià, igual que a les Illes, quan hi ha hagut governs plenament hostils, han sigut èpoques molt dures, de molta reivindicació i de molta batalla. En canvi, amb governs més favorables, evidentment hi ha hagut més col·laboració, tot i que mai no ens han fet cas, però es nota un altre esperit més positiu, clarament. També et diria que, pel que fa a la gent, hi ha un cert desvergonyiment, hi ha menys vergonya a l’hora de parlar en català, de reclamar els drets i, en definitiva, de sortir de l’armari lingüístic, per dir-ho d’alguna manera.
-Diria que la situació de la llengua ha millorat des d’aleshores?
-La situació de la llengua, pel que fa a l’ús social, ha empitjorat a tot arreu. Aquesta setmana presentàvem l’Informecat 2022. Cal tenir en compte, per exemple, que hem presentat com a positives les dades de transmissió intergeneracional, a dues generacions vista, d’avis a nets. En aquest sentit, a Catalunya i a les Illes està al voltant del 80%, i al País Valencià per sota del 60%. Aquestes dades, que per a nosaltres eren relativament positives, per als parlants de qualsevol llengua que no estigui minoritzada –com el danès o l’eslovè, que tenen menys parlants que el català–, seria contradictori, i es preguntarien per què només hi ha un 80% de transmissió intergeneracional de la seva llengua. Per tant, la situació de la llengua està pitjor a nivell d’ús social. Tenim la paradoxa, alhora, que cada vegada tenim més gent que és competent en català però que fa servir menys la llengua. Per tant, està molt bé ser competents, però cal alguna cosa més. Això està condicionat també perquè, al País Valencià o a Catalunya, quan ens parlen en castellà, majoritàriament, contestem en castellà. Això seria una actitud individual a canviar. I després, no tenim polítiques públiques com cal, perquè són acomplexades, porugues i fetes amb por del que dirà el govern que tenim per sobre. Les polítiques públiques funcionen si són bones, i en general amb la llengua, a tot arreu, estem fent polítiques públiques entre molt justetes i dolentes. L’altre dia recordava la famosa frase que va dir Joan Fuster, que «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Em permetria d’afegir que som nosaltres mateixos els qui fem polítiques contra nosaltres. Mentrestant, a Andorra, on s’estan fent polítiques lingüístiques des de fa pocs anys, s’estan aconseguint dades d’identificació i d’ús social. I parlem d’un govern limitat pel volum de població que té, que no pot incidir en segons quins àmbits, com el del mercat. Imagina’t si en la resta de territoris, on sí que es pot incidir en qüestions de mercat per raons de mida, què hauríem aconseguit fent polítiques lingüístiques de debò durant trenta o quaranta anys.
-La tasca de Plataforma per la Llengua ha estat fortament criticada des d’alguns mitjans. Això els ha afectat?
-No, no ens ha afectat a l’hora de repensar el que fem, tot i que sempre repensem el que fem, com qualsevol organització que vol fer les coses ben fetes. Els qui ens han criticat, alguns dient directament mentides, sabem que són els qui ens volen fer desaparèixer, no a nosaltres com a organització, sinó a nosaltres com a cultura. De fet, ja vam guanyar a Bèlgica amb una sentència contra un periodista que havia dit coses de nosaltres que no eren veritat. Alhora, allò més famós pel que fa a les crítiques va ser quan ens van acusar de posar espies als patis dels col·legis, quan vam fer un estudi sociolingüístic als patis catalans, i ens van dir que espiàvem els nens, cosa que evidentment no fem, sinó que escoltàvem els nens per saber en quina llengua parlaven. No es podia dir que estàs fent un estudi sociolingüístic perquè aleshores condiciones el resultat, però no tenim ni el nom de cap nen ni de cap mestre. I l’Agència Espanyola de Protecció de Dades ens va donar la raó. Estem molt tranquils, i que els que ens volen veure desaparèixer ens critiquin, no ens fa ni fred ni calor.
-En quin camp, considera, pot créixer més la seua entitat al País Valencià?
-En tots una mica. Potser en la feina de lobby per assessorar administracions som útils, perquè tenim molts àmbits estudiats. A l’hora de fer assessorament polític també podem ajudar, així com a l’hora de fer tràmits o de millorar lleis. També tenim un departament de queixes molt potent que assessora els ciutadans que han estat discriminats per raó de llengua. D’aquí surt també tota una línia d’acció.
-Des del valencianisme hi ha molt d’escepticisme tant cap al model de trilingüisme educatiu present al País Valencià com envers l’escassetat de mitjans de comunicació en valencià en aquest territori. A vostès, com a entitat, aquestes qüestions, o alguna altra de la realitat del País Valencià, els alarma?
-Jo crec que hi ha tot un conjunt de coses. Moltes vegades es posa el focus a l’escola, i és evident que l’escola ha de fer que la gent aprengui català i se’l senti proper. Però a tot arreu hi ha canalla que va a l’escola i que quan surt no torna a sentir català quan l’endemà al matí hi torna a entrar. I amb les retallades educatives que tenim arreu del territori no sempre senten tot el català que haurien de sentir. L’escola forma part de la societat i no li ho podem demanar tot. Si aquest mateix hipotètic noi que quan surt de l’escola no escolta més català tingués lleure, videojocs, plataformes etc. en català que no els hagués de trobar remenant cel i terra, aquest mateix xaval se sentiria el català més seu i el faria servir més. I si a més, la gent que parlem en català no li canviéssim de llengua quan ell ens parla en castellà, encara seria millor. Per tant, parlem d’un conjunt de coses, d’una espècie de roda que roda cap amunt o cap avall depenent com l’empenyem. I l’escola és un àmbit fonamental, per descomptat, però no tot pot dependre de l’escola. Amb l’escola no ho arreglem tot, sinó que com a molt fem que la gent sigui relativament competent, però no es pot ser competent del tot en una llengua que no es fa servir habitualment.
-Per últim, quina conclusió trau, del moment lingüístic actual?
-A mi sempre m’agrada remarcar dues coses. Per la història que hem tingut i que tenim ens volen fer creure que som una llengua petita i hiperprotegida. Ambdues coses són hipermentida. Al món hi ha prop de 7.000 llengües, i per nombre de parlants el català està entre les cent primeres. Per tant, llengua petita no som, tal com també ho evidencia el fet que a la Unió Europea hi ha onze llengües oficials amb menys parlants que el català. En un context europeu, com el nostre, de llengua petita res. I pel que fa a la protecció, no hi ha cap llengua de la mida i vitalitat del català en el context occidental amb tanta desprotecció legal i en què s’inverteixi tan poc. Quan es pren qualsevol mesura a favor del català sempre hi ha els qui critiquen que la Generalitat o qui sigui dediqui els diners que siguin per fer tal o qual cosa en català. I és normal, només cal que mirin el pressupost de l’Instituto Cervantes o el de qualsevol altra llengua. Fa uns quants anys em vaig entretenir mirant quin pressupost té el British Council, i té vora 1.400 milions de lliures, quan tot fa pensar que si hi ha una llengua al món que no necessita protecció, aquesta és l’anglès, precisament. D’aquests 1.400 milions, al voltant del 60% eren autogenerats, però el 40% de 1.400 milions són molts diners, oi? Doncs els posa el govern britànic per promocionar l’anglès arreu del món. És a dir, tots els governs del món inverteixen per protegir les seves llengües. I per tant, els catalanoparlants tenim dret que els nostres governs protegeixin la nostra llengua amb diners, polítiques públiques i lleis. No és raonable que, vint anys després que l’Estat espanyol hagi ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, els jutges d’arreu del territori encara no tinguin ni tan sols l’obligació d’entendre el català. On s’ha vist que un funcionari que ha d’atendre la ciutadania no entengui ni tan sols la llengua dels ciutadans als quals ha de servir?
