-Abans que res, en quin moment va començar a implicar-se en la defensa de la llengua?
-Vaig contactar amb Eliseu Climent allà pel 1974, abans de la mort de Franco, i vam començar a parlar de crear una delegació no d’Acció Cultural, perquè en aquell temps encara no havia adquirit aquest nom –no s’havia legalitzat–, sinó del Secretariat de l’Ensenyament de l’Idioma, l’entitat precedent. El Secretariat era una mena de delegació del paraigua protector que era la Fundació Huguet. Havíem parlat de crear una delegació a Castelló de la Plana, com també es crearia una a Alacant, i havia quedat clar que jo me’n faria càrrec. El problema va sorgir quan em van fer anar a la mili i damunt em va tocar infanteria de marina, cosa que m’obligava a fer un any i mig de servei en comptes d’un sol any. Això va fer que hi haguera una sèrie de gent –entre ells Josep Palomero, exvicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua– treballant a Castelló, amb la idea sempre que, quan jo hi tornara, seria la persona que assumiria tot allò. Hi vaig tornar després de les eleccions de 1977. I des d’aleshores ha sigut el treball de la meua vida. Mai no vaig deixar d’estar-hi.
-El panorama era desèrtic, entenc.
-Per Castelló de la Plana només havia començat a funcionar, impulsat per la Fundació Huguet, un pla voluntari de fer classes de valencià a les escoles, però encara fora de tota reglamentació. Ho feien alguns mestres exclusivament per amor al país. Era l’únic que tirava endavant. A banda d’això, tot estava molt a les beceroles, sí.
-Per tant, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) era una bona llei, atenent aquell context?
-Cal entendre el moment i com vam acollir aquella idea. La llei sempre ha tingut dues parts: la d’ús i la d’ensenyament. La d’ensenyament va suposar un pas endavant, entre altres coses perquè li va donar una cobertura legal a allò que estaven fent molts professors de manera voluntària. Per tant, en eixe sentit, des del punt de vista de l’escola, més inclús que dels instituts, però de l’ensenyament en general, la LUEV era bastant favorable. Però recorde que en aquells temps vam mostrar públicament, des d’Acció Cultural bàsicament, la nostra preocupació perquè el que s’havia previst tinguera molt poca incidència en l’ús. És l’exemple que vam donar contínuament, i en el qual hem anat insistint els darrers anys: de poc serveix que els alumnes reben un ensenyament normalitzat a l’escola si després, quan ixen al carrer, no troben eixa llengua present. I això és així encara més en el cas dels fills d’immigrants, d’aquells xiquets que no sentien parlar el valencià a casa, la majoria de procedència espanyola en aquell moment, perquè el fenomen de la immigració extraespanyola ha sigut molt tardà. En aquella època prevèiem que si un nano, per més que el mestre o la mestra d’escola li parlara en valencià, quan eixia al carrer no trobava amb normalitat eixa llengua, era un problema. I ja en aquella època ens referíem a allò que en dèiem «l’exemple de les autoritats»: si la classe política, si els dirigents de l’autonomia que començava, no exercien l’exemple de ser els primers a parlar en la nostra llengua, tot això podia quedar en no res. I per tant, des d’aquella època hem estat bastant crítics pel poc marge real que donava la llei. Ja en aquella època assenyalàvem tot allò del requisit lingüístic, i quaranta anys després continuem igual: mentre no hi haja obligatorietat en qüestions lingüístiques més enllà de l’escola, tot queda en mans de la voluntat dels governs i de les persones. I això dona per al que dona.
-En tot cas, el desenllaç de la Transició va generar moltes frustracions. En aquest sentit, i malgrat tot, la LUEV era una bona llei?
-Sí, però amb un «malgrat tot» molt marcat. Tot el que era en favor del valencià era una bona llei, i en la mesura del possible la vam utilitzar i la vam exercir quasi fins al punt que diguera allò que no deia, és a dir, intentant traure el màxim profit possible a favor de la llengua. Però clar, des del primer moment vam trobar les lògiques limitacions que tenia la llei, i que després s’aniran afegint més i més, sobretot des del moment en què el PP va accedir al poder, que no només no va fer res a favor del valencià, sinó que es va dedicar a fer tot el contrari, fins i tot saltant-se la pròpia llei. En l’època de Joan Lerma (1983-1995) vèiem un cert interès del PSPV per part, bàsicament, del grup del conseller Ciprià Císcar (1983-1989), que era qui tirava endavant i visitava Joan Fuster fent-li consultes. Però per part del sector de Lerma ja vèiem que hi havia molt poc interès en el tema. I després, evidentment, amb Eduardo Zaplana (1995-2002) i amb Francisco Camps (2003-2011) no és que no tinguérem gent defensant-ho, sinó que fins i tot, malgrat el que deia la llei, ells, amb la seua actuació pràctica, anaven en el sentit contrari.
-El problema de la LUEV, diuen els qui més l’han seguit, ha sigut el seu continuat incompliment.
-Sí. La llei es va quedar curta per al nostre gust, però és que a més no es va complir ni l’esperit de la llei, i en ocasions ni tan sols la lletra. Aquest és el vertader problema. La llei, per a la gent que estimem la llengua, ja és bastant insuficient. Si damunt els que estan governant no es creuen la seua pròpia llei i sovint se salten el seu esperit i la seua literalitat, el problema és total.
-Qui diria que ha treballat més per complir aquesta llei des del govern valencià?
-Tenim dos moments, evidentment: abans del Botànic i després. Abans, en l’època de Joan Lerma, podríem dir que hi havia el sector Císcar, que feia coses positives a favor del valencià; i un altre sector que ho entomava amb certa indiferència, però que almenys no anaven a la contra. En l’època de Zaplana, ell va arribar amb el propòsit de carregar-s’ho tot quan accedira a la Presidència, però la seua victòria electoral no va ser tan àmplia com ell esperava, i supose que va deixar estar la llengua i es va dedicar a especular i a tot allò que feia. L’ofensiva principal va arribar en l’època de Francisco Camps, que representava un grup i una ideologia que estava directament en contra de la llengua, i les persecucions a tots els nivells s’aniran donant de manera continuada. L’època d’Alberto Fabra (2011-2015) va ser una mica més de transició. Després va arribar el Botànic (2015), que va generar moltes expectatives, algunes de les quals es van complir, però n’hi ha d’altres que no. Cada vegada que veus que el president Ximo Puig no compleix l’esperit de la llei, per exemple quan visita el sud, moment en què automàticament canvia de llengua… Clar, el seu paper és de referència, parle una llengua o en parle l’altra, de cara a moltíssima gent. En eixe sentit, no hem trobat tot el compliment de l’esperit de la llei que esperàvem en persones que, suposadament, n’eren properes. Evidentment que el Botànic ha suposat un pas endavant en aquest sentit, per descomptat que sí. Però n’hauria d’haver suposat més. Per tant, encara no estem del tot satisfets. I a més, hi ha un altre problema: estem en un context de noves comunicacions que, evidentment, en el moment que es va aprovar la LUEV no es van tindre en compte, perquè no es podien ni imaginar. Hui, amb totes les noves tecnologies, és evident que la LUEV ha quedat òrfena.
-Tenint en compte tot això, es pot dir que el PSPV actual és menys ambiciós que l’anterior?
-Una part sí. Insistisc: en aquella època semblava que hi havia un cert enfrontament o, almenys, una certa discrepància entre dos sectors del PSPV personificats en Lerma i Císcar. Els avenços en relació a la llengua sembla que van vindre del sector Císcar, que va ser també qui va decidir tirar endavant Canal 9, que era una televisió per a promoure la llengua, encara que després va acabar com va acabar. Per tant, hi havia un sector més interessat en la llengua i un altre que no. Evidentment, a dins del Botànic, veus que a tot Compromís i en una part important d’Unides Podem sembla que el tema interessa més. Però el fet que hi haja consellers castellanoparlants que no facen ni el més mínim esforç per parlar en valencià, i estic pensant en l’exconsellera de Sanitat –Ana Barceló– durant tota la pandèmia… Hem lluitat contra la pandèmia en castellà! També ens podríem referir, en aquest sentit, a la consellera de Justícia, Gabriela Bravo. Sempre que aquestes persones, monolingües en castellà, apareixen per la televisió o als mitjans fent declaracions, trobem a faltar moltes mancances. Perquè els castellanoparlants també poden fer l’esforç de parlar en valencià en moments importants. Això no té res a veure amb la covid ni amb la justícia, però hauria servit per fer veure a la ciutadania que la llengua és important, i que per això tota una consellera l’ha aprés a parlar. Però no hi ha hagut cap esforç en aquest sentit. Ara, el Botànic ha fet coses? Clar que sí. Ha fet més que els altres? Només faltaria. Però no ha sigut suficient.
-Va sorprendre que el PP no tocara aquesta llei, tenint en compte la seua hostilitat contra el valencià?
-En alguns moments sí. Tal com s’expressava Zaplana quan era candidat pensàvem que ho destruiria tot. I hi va haver una reacció davant aquella actitud, en l’època de les grans manifestacions del Bloc de Progrés Jaume I, quan es veia tot el que anava a vindre. Quan es veia que el PP guanyaria, calia intentar que aquella victòria no fora una derrota total de la llengua. I en aquest sentit temíem que es carregara la LUEV, que començara a impedir el valencià a l’ensenyament, etc. Però o bé vam demostrar una certa força i no es van voler ficar en embolics, o bé es van embolicar en les seues històries d’especulacions i van deixar tot allò de la llengua marginat, sense atacar el coret de la qüestió. Evidentment, hauríem tingut molts més problemes si ens hagueren atacat aquella base legal.
-Hui, aquesta llei ha de ser protegida o ha de ser renovada?
-Com a mínim renovada. La llei no parla, per exemple, d’Internet, perquè no en podia parlar quan no existia. Tampoc no parla de la vida ciutadana: el 1983 no hi havia telèfons mòbils. La realitat ha canviat completament, i parts importantíssimes de la nova realitat ni es contemplaven. Per exemple, no es contemplava l’arribada de persones immigrants de fora de l’Estat espanyol que necessitaren dur a terme tot un procés d’integració. Si s’observa com ha canviat la realitat valenciana des del 1983 fins ara ens adonem que, evidentment, cal canviar la LUEV. Però a més, la pròpia experiència ens diu en què ha funcionat bé la llei, bàsicament l’ensenyament; i en què ha funcionat malament: estic pensant en el requisit lingüístic o en una cosa que la llei insinuava molt tímidament, allò de la col·laboració entre els territoris que compartim llengua. Hui veiem que no hi ha reciprocitat de televisions, per exemple, però en canvi hi ha iniciatives que desborden el nivell competencial de la mateixa llei. Es veu, alhora, cada vegada més que cal una llei estatal, aprovada al Congrés espanyol, que diga d’alguna manera, des del punt de vista legal, que quan els estatuts parlen de valencià i de català s’estan referint a la mateixa llengua. Això ens estalviaria una quantitat enorme de problemes. Encara hui hi ha webs de ministeris que tenen versió catalana i versió «valenciana». Cal renovar la LUEV, per descomptat, però també cal promoure una sèrie de canvis legislatius des de Madrid que ens donen més marge per a poder treballar.
-Tenia esperances que el Govern valencià actual fora més ambiciós en aquesta matèria?
-Sí. I ja portem dos Botànics. Continuem esperant, però entre la gent preocupada per la llengua i la terra es percep un cert malestar, una sensació que «els nostres» ens estan fallant una miqueta o que no estan anant tan lluny com voldríem. Ja sé que sempre tenen arguments, que fins i tot han tingut problemes de tipus judicial –novament, torne a dir, perquè calen lleis valencianes, però també espanyoles–, però la gent es pregunta quan tornarem, els valencians, a veure TV3. O quan podran veure À Punt els catalans, per descomptat! En definitiva, la gent interessada per la llengua exigeix una mica més de decisió als governants valencians.
-Per últim, 39 anys després d’aquella aprovació de la LUEV, es pot dir que estem millor ara que en aquell moment?
-Eixa és la pregunta del milió. Jo sempre dic, quan parle d’aquest tema, que soc una persona molt optimista. Ara, independentment del camí que hem fet, estem veient una televisió en què la presència del valencià és dominant. Tenim menys mitjans escrits dels que voldríem, tot i que aquests mitjans no juguen el paper que jugaven abans. A nivell de llengua tenim, probablement, molta més gent que mai que la sap parlar, però probablement un percentatge important d’aquesta gent que sap parlar valencià no acostuma a parlar-lo. Si a Castelló de la Plana veus un grup de joves, normalment entre ells parlen en castellà. Si els preguntes alguna cosa en valencià, et contesten en valencià. Per tant, saben parlar la llengua, però no la parlen entre ells. Tenim el got mig ple o mig buit? No ho sabria dir. Si aprofitem, això sí, un moment determinat per a donar prestigi a la llengua i que aquells que saben parlar-la i no ho fan, la parlen, haurem fet molts passos endavant. Si la gent sap parlar valencià, com al segle XVII sabia llatí, i no el parla, no ens servirà per a res. Per tant, estem en una cruïlla. Estem en un moment en què podem avançar bastant o retrocedir, també, bastant. Aquest fenomen també es dona a Catalunya, a les Illes i a tot arreu: la llengua està en un estat intermedi. Jo tendisc a pensar que anirem cap a bé. Però en comptes de pensar-ho també cal empentar. Per exemple, en el món de la sanitat, ara ens trobem que un metge diu que no entén el valencià –cosa que no em crec, no és una llengua tan distinta del castellà. Cal pensar que, en l’època en què es va aprovar la LUEV, a ningú se li ocorria anar al metge parlant en valencià. Recorde que a mi, de menut, si anava a la consulta del metge, com que era un home important, d’entrada li parlàvem en castellà. Encara que potser ell també parlava valencià, però utilitzava el castellà perquè era un metge. Ara què ha canviat? Que la gent ha après, ha pres consciència, parla valencià als metges i alguns metges es neguen a escoltar-los. Això ha creat més conflictes, sí, però això no vol dir que la cosa estiga més malament, sinó que els valencians han assumit més consciència de defensa de la seua llengua i per tant la defensen allà on calga. En conclusió, hi ha un got mig buit i mig ple amb aspectes positius i negatius.
