Jordi Salvador i Duch (Tarragona, 1964) és diputat d’ERC al Congrés espanyol. Compta amb una llarga trajectòria al si del sindicalisme i de l’independentisme, i ha visitat Alacant per a participar en una conferència sobre la reforma laboral, rebutjada pel seu partit; i sobre la situació laboral de les kellys de Benidorm, les quals també van participar en l’acte de dimecres al costat de Mikel Forcada, referent d’ERPV a la ciutat. Parlem amb Jordi Salvador sobre aquests aspectes i sobre el paper del seu partit tant al País Valencià com a Catalunya i a l’Estat.
-Ha transcendit molt el fenomen de les kellys, les empleades d’hotel a Benidorm i la seua situació laboral. Aquesta realitat és extrapolable a altres localitats que viuen fonamentalment del turisme?
-Sens dubte. I no només als turístics. Aquesta és una de les raons per les quals no vam donar suport a la reforma laboral. Un dels temes principals que hi ha és el de la subcontractació. Quan tu subcontractes, ja sigui amb el tema de les kellys o amb qualsevol altre col·lectiu, normalment les empreses troben benefici a través de l’explotació dels treballadors. No hi ha més. Llavors, el fet que es pugui subcontractar tot, i el fet que les condicions no siguin les mateixes en aquest cas, fa que hi hagi un grau d’explotació molt gran, i les kellys són un paradigma en aquest sentit.
-Com han tractat aquest fenomen al Congrés?
-Aquesta va ser una de les raons principals per les quals no vam donar suport a la reforma laboral, com deia. Nosaltres déiem que la subcontractació s’havia de regular: no pot ser que es pugui subcontractar tot. I la reforma laboral no evita aquest problema. No té cap justificació que es puguin subcontractar activitats principals, com ho són els serveis de neteja d’un hotel. Per això ens vam enfrontar a la reforma laboral, que per cert es va aprovar només per un vot que es va emetre per error.
-Què va fer que no se solucionara aquell tema?
-Penso que es van plegar a la CEOE, senzillament. La reforma laboral no va poder tocar, fonamentalment, dos factors essencials. Un és el preu de l’acomiadament, i aquestes dones tenen l’acomiadament lliure. En teoria són indefinides, però el preu i les causes de l’acomiadament no s’han tocat, la qual cosa vol dir que estan sotmeses a la possibilitat d’un acomiadament lliure i barat. Aquí hi ha el tema de la credibilitat política: si tenim la idea que les esquerres han de confluir, tal com defensem a Alacant amb Mikel Forcada, és perquè ens volen esclafar. I aquest és un exemple. Per això Esquerra Republicana va presentar un programa que consistia en la derogació de les dues reformes laborals. I no s’han derogat per dues raons. D’una banda hi ha la Unió Europea, que sembla que tot el que digui, pel fet que ho diu Europa, ha de ser bo. I no és així. Europa està dominada en aquests moments per partits de dreta o d’extrema dreta, i la socialdemocràcia sembla que no existeix. Europa, a canvi dels fons Next Generation, posava les condicions de no tocar en excés les reformes laborals, especialment en els vessants comentats de subcontractació i d’acomiadaments. I d’altra banda, es va sacralitzar el diàleg social, establert entre els grans sindicats i la CEOE. Està molt bé això del diàleg social, però no entenem per què no és tramita el que surt al Congrés dels Diputats. Hi ha un menyspreu al parlamentarisme, perquè la reforma laboral es va fer via reial decret llei, que vol dir que o votes tot el paquet o decau, i va d’anar d’un vot. Nosaltres volem que vagi a projecte de llei per introduir millores, per exemple en el sector de les kellys. A la CEOE li va sortir la jugada i la Unió Europea va poder evitar una recuperació de drets a canvi dels Next Generation. Aquesta va ser la jugada.
-Hi ha decepció amb el Govern espanyol, per tant.
-La reforma laboral ha de servir per protegir el treballador. Per això té importància. No té implicació directa en la creació d’ocupació. I pensàvem que en una conjuntura de forces progressistes, que és el que intentem sumar a tot arreu, també a Alacant, es podria haver impulsat una reforma laboral molt més interessant. Del PSOE potser no esperàvem gran cosa, però de Yolanda Díaz, sí. I per a nosaltres ha sigut una decepció.
-Yolanda Díaz, precisament, està creant un espai polític. Pensa que l’èxit d’aquest nou espai seria una bona notícia per a l’Estat espanyol?
-A nosaltres ens interessa més un Podemos com el que hi havia al principi, perquè necessitem parlar amb forces republicanes espanyoles. Però el Podemos de l’assalt als cels i el que hi ha ara no tenen res a veure. L’article 135 de la Constitució, que prioritza el pagament del deute als drets socials, no s’ha derogat. La Llei Mordassa no s’ha derogat. La reforma laboral no s’ha derogat. La reforma de pensions ja veurem com acaba: de moment s’ha obert encara més la porta a les pensions privades. Per tant, ens sembla que Yolanda Díaz està fent el joc brut del PSOE, i per a nosaltres és una decepció. Esperàvem molt més d’una força com la seva. Hi ha una classe treballadora a la qual defensem, parli l’idioma que parli, i per això donem suport a qualsevol iniciativa que faci costat als treballadors. I ni en el tema social, ni en el tema nacional, estem contents amb el model que presenta Yolanda Díaz, que si fem cas dels fets sembla més una ministra del PSOE que de Podem. Malauradament. I dic malauradament amb decepció, perquè no sabem quin programa hi ha darrere de tot això. Del que podria haver sigut al que és, és evident que hi ha una decepció.
-Vostè va demanar l’auditoria sobre la vidriola de les pensions, de la qual han disposat els diferents governs espanyols per fer front a altres despeses públiques.
-Nosaltres vam posar condicions per aprovar la Llei de Pensions al desembre. Una és l’IPC, que evidentment és important. L’altra és l’auditoria. I això ho saben els companys que hi estan negociant: no podem aprovar la Llei de Pensions si no es garanteix per llei una auditoria en sis mesos. En aquests moments el Govern està incomplint la llei. Per què no es fa una auditoria, si és una qüestió, senzillament, democràtica? La resposta és molt senzilla: perquè trencaria el relat que s’ha fet durant els últims quaranta anys. Les pensions han estat, són i continuaran sent sostenibles. I això es demostraria amb aquesta auditoria. Perquè no només són sostenibles, sinó que els diners adreçats a les pensions han pagat, amb cotitzacions i no amb la fiscalitat general, bona part de l’estat del benestar. Amb allò que cada treballador posa del seu salari s’han pagat coses que haurien d’haver sortit de la fiscalitat general de l’Estat. Per tant, la falta d’una bona fiscalitat ha afectat els diners adreçats a les pensions. Com a exemple, podem dir que els últims anys, entre 20.000 i 23.000 milions d’euros han sortit de la caixa de pensions, dels salaris, per pagar coses que mai no s’haurien d’haver pagat. No tenim perquè pagar bonificacions a empresaris a través de les nostres cotitzacions. Si s’ha de bonificar empresaris, que ho treguin dels impostos, però no de les cotitzacions. La nostra caixa de pensions ha d’estar blindada, ha de ser finalista, no ha de servir per a cobrir despeses impròpies. Llavors, l’auditoria destrossaria el relat que estem sentint tota la vida que no podrem cobrar les pensions. Aquest és un relat que es fa, simplement, per continuar espoliant la caixa de la Seguretat Social en favor de la fiscalitat general de l’Estat i, d’altra banda, per fomentar les pensions privades, que és un gran negoci. Actualment mouen 30.000 milions d’euros anuals, i l’objectiu del ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, és que moguen 120.000 milions d’euros a l’any. Aquesta és una altra llei que va sortir amb els vots del PSOE, de Yolanda Díaz i de la qual vam votar en contra. En aquests moments hi ha una llei de pensions complementàries, que diuen ells, que són pensions de promoció pública i de pensió privada, que no tenen un rendiment garantit. Però hi ha un projecte d’apropar-nos més als sistemes de pensions de molts països europeus –que, com deia abans, el fet que vinguin d’Europa no vol dir que siguin millors– i que el nostre sistema de pensions acabi sent completat amb pensions privades. És el que ocorre al Regne Unit. I nosaltres som defensors de tot allò que sigui públic. La pregunta és per què quan les coses van bé es toquen aquests fons, que no es poden tocar. És un contracte social pel qual posem diners perquè se’ns tornen passats uns anys.
-Per tant, l’esmentat Pacte de Toledo no existeix?
-Per mi és una farsa. Només serveix per treure el debat de la població, fer-lo a porta tancada amb una sèrie d’experts que fan unes recomanacions que no són vinculants i amb una sèrie de vots particulars. Nosaltres en vam fer 17. Sí que vam aconseguir alguna cosa interessant, com ara proposar l’auditoria, de la qual abans ningú no en parlava. Fins i tot abans que existissin els moviments de pensionistes vam denunciar l’espoli a la Seguretat Social. El Pacte de Toledo és un instrument que es va inventar quan hi havia el bipartidisme i amb un menyspreu molt gran als 9 milions de pensionistes, que són tractats de manera infantil. No els han permès escoltar als seus representants debatre sobre el tema a porta oberta, tot i que del que estan parlant és del seu salari. La dreta parla d’impostos, però no, és salari en diferit, això surt de les nòmines dels treballadors i va a parar a una caixa finalista que no ha d’anar lligada, de cap manera, als Pressupostos Generals de l’Estat. I el projecte neoliberal de privatitzar les pensions no és exclusivament espanyol, sinó que existeix a escala europea. Per això cal un front a cada Estat, a cada poble i a cada ciutat per evitar-ho i recuperar drets a punta pala. No anem a millor. La tendència és la que és.
-Canviant de tema, és la primera vegada que visita el País Valencià?
-No, no. Hi he vingut vàries vegades. Hi tinc contactes permanents. Hi ha una militància al País Valencià molt i molt activa. La idea és que surti una força política sobiranista, que cregui en el dret d’autodeterminació i que intenti confluir en el tema social. Creiem que aquest espai sobiranista que ocupa Esquerra Republicana s’ha d’ampliar. Hi ha una demanda d’espai polític que a Catalunya cobrim nosaltres i que al País Valencià també s’ha de cobrir.
-El seu grup parlamentari, així com els senadors d’ERC, han intervingut en diverses ocasions a les cambres de representants per parlar sobre el País Valencià. En alguns moments aquestes intervencions han generat malestar, per exemple, la que van fer sobre l’ampliació del Port de València…
-Ho diré de manera molt senzilla: qualsevol reivindicació que vagi bé als treballadors i als autònoms serà defensada per Esquerra Republicana. I no només a Catalunya o al País Valencià, perquè també hem donat suport als taxistes de Madrid. Per tant, qui parla d’ingerències el que ens vol dir és que no emprenyem, que deixem les coses com estan, que ja els hi va bé. Si els molesta que donem suport a les classes populars, qui s’enfadi per això, és evident que té un objectiu. Nosaltres estem disposats a sumar amb gent del País Valencià i amb gent d’altres llocs. També ho fem a les cambres europees donant suport a iniciatives que són bones per a la classe treballadora. Altra cosa diferent és que quan estem al País Valencià ens sentim com a casa.
-En tot cas, hi ha formacions com Compromís que veuen amb desconfiança les confluències plantejades per vostès.
-Això s’hauria de preguntar a ells. Per mi no serà. El que volem és confluir amb els qui són sobiranistes de veritat, amb els qui defensen el País Valencià. El sobiranisme és un espai a defensar. No sé si Compromís és o no sobiranista: nosaltres mai no estarem en contra de qualsevol iniciativa sobiranista, vingui de qui vingui. I si volem confluir no és tant per qüestions electorals com per qüestions de contingut.
-Pel que fa a la situació política catalana, pensa que ERC podrà esgotar la legislatura governant en solitari?
-No ho sé. Ho intentarem, és clar. És un moment complicat, sí. Però també és un moment apassionant. És la primera vegada que Esquerra Republicana té el Govern des dels anys trenta. I la sensació que tenim és una mica com la dels masovers entrant a la casa gran. Tenim dos adversaris polítics molt potents, PSC i Junts, que han governat durant quaranta anys. I que de cop i volta una força com ERC comenci a guanyar alcaldies a l’àrea metropolitana i presidències a les diputacions potser a alguns els posa nerviosos, però penso que per la gent sobiranista és una bona notícia. Fa deu anys ningú no hauria dit que ERC estaria presidint la Generalitat.
-Per últim, fins a quin punt l’aprovació dels PGE per part d’ERC i la dels pressupostos catalans per part del PSC seran interdependents?
-No seran interdependents, perquè en aquests moments, tant en el tema social com en el nacional, toca fer avenços importants en la taula de negociació independentment del que passi a Catalunya. No entendria ningú que això no avancés, i seria un fracàs de tots. I ho hem d’intentar, és clar. A la llarga, els conflictes acaben. I aquest conflicte acabarà tard o d’hora, i s’acabarà votant, però ambdues coses no han d’anar lligades.
-I tornant al País Valencià, i concretament a les ciutats, quin paper pensen que poden tindre com a partit?
-Més enllà del que ja hem dit, qui viatja a aquestes ciutats s’adona que hi ha un problema enorme de connexions, i això ens ha de preocupar a tots. Hi ha d’haver un corredor d’Algesires a Portbou que encara no existeix, i això ens ha de preocupar com a catalans, com a valencians, com a andalusos i com a ciutadans en general. Som l’únic país que a l’any 2022 encara no té un ample de via europeu per a les mercaderies. Això ens perjudica a tots. I alhora, per aquestes raons i d’altres, el front comú entre el País Valencià i Catalunya hauria de funcionar com un rellotge…
-Però a nivell municipal hi ha certa incomprensió, en ciutats com Alacant, a la presència de partits com Esquerra Republicana. Hi havia periodistes que, en la visita que va fer Oriol Junqueras al maig, li preguntaven que què hi feia.
-Em sembla bastant absurd que si ve gent aquí a defensar la llengua, els interessos de classe, de país i la unió dels pobles lliures se’ls miri d’aquesta manera i se’ls pregunti que què hi fan: hi ha una intencionalitat bastant evident. Hi ha gent a qui li molesta que estiguem aquí, però a mi no em molesta que algú vingui a la meva ciutat per defensar aquestes qüestions. Per tant, qui fa aquesta mena de preguntes es respon, automàticament, a ell mateix. Molts dels qui estem en Esquerra Republicana hi estem perquè som d’esquerres, i som sobiranistes i independentistes perquè pensem que ser part d’Espanya és un negoci horrorós per a les classes populars. Al final hi ha coses, com la defensa del salari mínim interprofessional, que no són territorials. Ens agradi o no, no som un Estat en aquests moments, i compartim adversari amb molts dels qui no prioritzen tenir un Estat propi. Tant de bo els diferents pobles ens uníssim més en aquesta mena de lluites per defensar els nostres interessos. Per això, em pregunto per què no hi ha més gent que vulgui confluir amb aquests principis.
