Sorprenentment, després que Ximo Puig s’haja erigit com a abanderat de la lògica dels impostos, el president valencià va anunciar dimarts una rebaixa fiscal que, tot i que puga resultar interessant en alguns aspectes, no s’entén en el context actual. No s’entén per què Puig, un polític experimentat, ha caigut en la trampa d’una dreta que ha fet de la rebaixa fiscal el seu principal camp de batalla. Per més que la seua mesura puga resultar en part justificada, la decisió trenca amb el seu discurs tradicional, i alhora convincent, en un context com l’actual en què els més necessitats requeriran d’una protecció social que, diga el que diga la dreta, només serà possible gràcies als impostos.
No només ho diu la lògica: ho diu també una Europa que es prepara per a la crisi que vindrà i que es tornarà més exigent, perquè només amb impostos podrà cobrir les necessitats dels més desafavorits, que multiplicaran les seues mancances en els propers temps.
Davant d’això, la dreta, impregnada d’un populisme marca de la casa, clama per la rebaixa generalitzada d’impostos emparant-se en un discurs intencionadament confús, però eficient, davant del qual només funciona un mecanisme: la coherència. Coherència que fins ara havia exhibit el president valencià i que, de sobte, ha trencat caient en un parany que ningú no esperava.
És de primer curs de teoria política que emular, encara que siga de manera aparent, les mesures pregonades pels contrincants polítics beneficia, exclusivament, els contrincants polítics. De fet, qui més ha celebrat la mesura anunciada per Puig no han sigut les persones que perceben rendes inferiors als 60.000 euros anuals, sinó el PP, Ciudadanos i Vox, que no han tardat gens a assegurar, amb poca raó però amb molta credibilitat, que l’esquerra els ha copiat la fórmula. Si l’esquerra també abaixa impostos, si l’esquerra copia aquest propòsit, qui defensarà la necessitat de mantindre els tributs per a garantir la cobertura social? O encara pitjor: qui ho defensarà amb un mínim de credibilitat de cara a l’electorat?
Hi ha moltes maneres de demonitzar els impostos. Es poden criticar de manera populista. Es pot anunciar una rebaixa generalitzada, encara que després no siga així, tal com ja es va veure amb el PP de Cristóbal Montoro. I es poden abaixar des de l’executiu per a mirar de sufocar els ànims de l’oposició encara que en realitat, únicament, el que es fa és donar la raó als qui clamen per una rebaixa fiscal que l’esquerra sempre ha combatut amb arguments.
Cal preguntar-se, també, on quedarà, amb aquesta mesura, la demostració que els governs de progrés són capaços de gestionar bé sense la necessitat d’abaixar impostos, amb una redistribució correcta que dona sentit als esforços de la ciutadania. I on quedarà, també, la força moral del president Puig per a reivindicar a Madrid, mane qui mane des de Moncloa, una justícia fiscal que pose fi a l’espoli i a l’infrafinançament històric que pateix el poble valencià. Aquesta última evidència ja l’han posat de manifest, encara que siga de manera suggestiva, fins i tot, els companys de partit del president valencià en altres indrets de l’Estat.
Lamentablement, aquesta decisió és totalment comparable a l’acomplexament del PSPV davant els atacs furibunds de la dreta i de la patronal contra una taxa turística que, tot i ser una mesura generalitzada arreu d’Europa –i fins i tot en algunes ciutats espanyoles governades pel PP–, al País Valencià s’aprova amb els vots socialistes mentre els mateixos socialistes la critiquen i limiten la seua aplicació a una autonomia municipal que esdevé, en definitiva, una limitació integral.
Cada autoimposició de l’esquerra davant el relat de la dreta representa un pas més de la dreta cap al poder. En aquest cas, cap al Palau de la Generalitat. Amb tot el que això comporta.
