Aquesta setmana s’han fet públiques les dades sobre les inversions reals de l’Estat en el sector públic i també en l’empresarial i fundacional. Les xifres indiquen les partides executades, amb el contrast pertinent amb les inicialment pressupostades. Ja no és gens curiós que, una vegada més, el País Valencià torne a situar-se a la cua en aquesta classificació i que Espanya invertisca només una quarta part del total pressupostat en matèria empresarial i menys de la meitat en el sector públic. Tampoc no és casualitat que a Madrid les inversions executades dupliquen la xifra pressupostada en un inici.
El País Valencià genera riquesa, tot i que no la suficient com per mantenir altres parts de l’Estat gràcies al repartiment imposat pel govern espanyol. Aquesta «solidaritat nacional» a què apel·len els defensors de l’statu quo –solidaritat que només entenen a nivell territorial, mai a nivell social– seria lògica si fora l’antecedent d’unes polítiques adreçades a estimular les economies interterritorials per treballar amb un horitzó d’equitat real, que no artificial. Però no és així. Mentre això passa, els valencians perden recursos autogenerats i perden també qualitat de vida amb rendes mitjanes inferiors a l’estatal. De fet, el País Valencià és víctima fàcil d’aquesta manera de fer política: la desvertebració de la societat civil del país facilita aquestes operacions espoliadores sense grans protestes en contra. Alguns polítics governants ja van parlar d’armar «un canyaret» davant aquesta situació, però se’n van oblidar quan Rajoy va eixir de Moncloa i el va substituir Pedro Sánchez. L’actual president espanyol no ha tocat ni una coma en el repartiment fiscal estatal ni en el criteri de les inversions, però ha comptat amb més complaença per part dels governants valencians. Uns governants de qui la ciutadania espera rigor a l’hora d’afrontar els problemes endèmics, i no oportunisme partidista segons la conveniència del moment.
El model centralitzador de l’Estat és intrínsec a l’Estat mateix. Prova d’això és que les perifèries sempre paguen en benefici del conjunt i que el País Valencià, inclòs en aquestes «perifèries», esdevé territori especialment maltractat per ser l’únic que contribueix tot i disposar d’unes xifres econòmiques insuficients com per a fer-ho. Alhora, infraestructures com la del Corredor Mediterrani continuen lluny de ser una realitat. L’Estat obvia les recomanacions d’Europa i adreça a Madrid, tal com ha ocorregut en més d’una ocasió, els fons pressuposats per a aquesta infraestructura de mobilitat de mercaderies. Alhora, mentre els trens de rodalia funcionen amb mig segle d’antiguitat, quatre estacions de les comarques del sud –Alacant, Elx, Oriola i Villena– connecten o estan a punt de connectar amb Madrid a través de l’AVE. I els pressupostos, no cal dir-ho, sempre es resolen en contra del territori valencià, que és víctima del disseny financer de l’Estat independentment de qui ocupe la Moncloa.
Davant això, el govern valencià només té una opció: comportar-se com a valencià i no com un executiu acomplexat davant l’executiu estatal per la coincidència del color polític. Els valencians i les valencianes sempre han trobat a faltar opcions polítiques d’estricta obediència valenciana capaces de plantar cara a aquesta situació. Ara que aquestes forces formen part del Govern valencià, i ara que els socialistes valencians, a través del president Ximo Puig, parlen i disserten amb tant d’entusiasme a favor del federalisme i en contra del centralisme, cal deixar de banda les sigles dels partits i encarar, amb perspectiva valenciana, uns problemes que només seran resolts si s’actua amb aquesta lògica. Si es mostren febles davant el govern deSánchez, si es mostren acomplexats davant Moncloa, i si aquesta debilitat es converteix en proclama incendiada quan qui governa a l’Estat és un partit distint del que mana al Palau de la Generalitat, el relat del valencianisme serà poc creïble i els problemes es perpetuaran, tal com s’han perpetuat fins ara.
Només una empenta decidida i en clau valenciana, deixant enrere les sigles partidistes i mirant d’agrupar tota la societat civil amb un discurs creïble i, sobretot, amb unes accions coherents, serà el principi d’una solució que fa segles que no arriba. I no arriba, precisament, per la feblesa d’uns polítics incapaços d’estar a l’alçada i de mirar més enllà del seu partit.
