El Diari La Veu del País Valencià torna. I ho fa amb aquest cognom, «del País Valencià», que indica la procedència del mitjà i l’abast que tornarà a cobrir des de hui, 25 d’abril del 2022, fins endavant, esperem que durant molts anys. El cognom de què parlàvem el vam decidir llevar durant la primera etapa (2013-2016) per complir l’acord de confluència entre la nostra cooperativa i el grup de periodistes i determinats polítics, de l’opció d’estricta obediència valenciana, amb qui vam començar la segona etapa (2017-2019). Aquella transformació, amb vocació de millorar el diari, d’implementar-lo, de reforçar-lo i de fer-lo més influent i transversal, amb una redacció situada en el cap i casal, va ser totalment contraproduent. Prova d’això és que a final del 2019, el Diari La Veu va haver de tancar per falta de finançament sabedor que, si continuava, cauria en una espiral de deutes inassumible, tant per a l’empresa cooperativa editora com per als seus treballadors.
Cal dir, també, que només s’equivoca qui està disposat a jugar una partida tan difícil com la de vertebrar l’espai comunicatiu d’un país tan desconnectat com el valencià. I nosaltres ens vam equivocar, però tornem amb la motivació de fer-ho bé, de créixer i de convertir-nos en un exemple que la premsa en valencià i per al País Valencià és un espai per construir, per explotar i amb possibilitats.
Desgraciadament, aquells qui en teoria creuen en el país i treballen per dotar-lo de les millors eines per a garantir el seu futur, sembla que no han entés la importància de l’aposta comunicativa. Un 25 d’abril, el de 2018, va començar a emetre À Punt, la televisió pública valenciana. Una gran notícia, per descomptat, si bé el pressupost adreçat a aquesta cadena, ínfim, impedeix que À Punt cresca al ritme que el país necessita.
Pel que fa als mitjans editats per empreses privades, hi ha el relat imposat per la dreta que la premsa en valencià només funciona amb subvencions. Tenim la sort i l’orgull de dir que el Diari La Veu del País Valencià s’ha recuperat gràcies a les aportacions voluntàries de les persones agermanades, que a diferència dels governants han entés de la importància de disposar d’un mitjà del país i en la llengua del país. Mentrestant, des de les institucions no hi ha hagut més que entrebancs per impulsar ajudes a la premsa en valencià, alhora que les més altes instàncies han regat de diners públics mitjans totpoderosos que, per descomptat, no tenen el valencià com a eix central comunicador, sinó que el tenen relegat a algunes pàgines interiors, normalment ben marginals. Això destapa també una altra gran mentida de la dreta: no hi ha mitjans, públics ni privats, que no sobrevisquen gràcies a –o, fonamentalment, gràcies a– la publicitat de les institucions i les subvencions públiques.
I això evidencia encara més el poder de decisió que tenen els governs a l’hora de protegir segons quins mitjans. Desgraciadament, la nostra Generalitat Valenciana ha demostrat, fins ara, que la seua estratègia per a protegir els mitjans de país és quasi nul·la. Que els partits que integren el govern valencià del Botànic no han fet força –o no l’han sabut exercir– per garantir la viabilitat de projectes com el nostre, malgrat haver promés que ho farien; i que no donen importància a una qüestió estratègica que la dreta sí que té ben controlada. Penseu, si no: quantes televisions podríem dir que són d’esquerres? Quants mitjans emeten o publiquen en valencià i en clau de país? En definitiva, cal preguntar-se quin espai polític està fent bé les coses i està marcant el relat que li interessa i qui no. La resposta és senzilla.
Però davant aquest escenari, amb governs presumptament favorables als interessos d’un mitjà com el que signa aquest editorial i amb una realitat ben distinta del que hom pot pensar, només ens queda una opció: la persistència. Ha sigut persistint que aquest país ha recuperat institucions després de la desfeta d’Almansa; ha sigut amb persistència que ha defensat la llengua en les etapes polítiques més hostils; ha sigut amb persistència que els veïns de la Punta han aconseguit l’anul·lació d’un ZAL que ha depredat bona part del seu poble; com també la dels veïns del Cabanyal la que va aturar l’urbanisme desgavellat. I serà amb persistència que es crearà un espai comunicatiu format per mitjans en llengua pròpia i capaç de crear un relat per defensar-lo i dotar-lo de garanties de futur.
Parafrasejant Joan Fuster en l’any del seu centenari, «tots els mitjans que no fem nosaltres seran fets contra nosaltres». I per a nosaltres era obligatori fer aquest pas. Ara toca fer el més difícil: consolidar-nos enmig d’un escenari tan hostil com il·lusionant. Si encara està tot per fer en l’àmbit valencià de la comunicació, és evident que hem fracassat com a societat. Però quan tot està per fer, tot és possible. Cal encarar amb optimisme aquesta tercera etapa en què us convidem a llegir-nos cada dia i, si us ve de gust, a reforçar la viabilitat econòmica del projecte agermanant-vos. Només amb les vostres donacions anuals serà possible.
