Dit en paraules d'Enric Valor, «el valencià, el nostre català», a Europa, és un èxit polític en defensa de l'oficialitat de la llengua a la UE. Segons ha demanat el ministre espanyol d’Afers Estrangers, José Manuel Albares, a instàncies de Junts i d’Esquerra Republicana a canvi de votar a favor de la nova Mesa del Congrés dels Diputats, el català –és a dir, el valencià– serà una nova llengua oficial a la Unió Europea conjuntament amb el basc i amb el gallec, quan els Estats membres de la UE ho ratifiquen. Una iniciativa possible gràcies als esmentats partits independentistes catalans, i, lamentablement, cal dir, sense cap intervenció de polítics valencians, que amb huit anys de governs del Botànic tampoc no han posat en marxa la reciprocitat dels mitjans de comunicació públics –tampoc els polítics catalans–, ni el requisit lingüístic per a la funció pública ni la llei d'igualtat lingüística, entre altres mesures a favor de la llengua.
Aquest pas, fonamental en la normalització de la llengua, i també en el seu coneixement i, sobretot, en el reconeixement, no és un pas definitiu per a la seua supervivència, contra la qual juga un context de substitució lingüística favorable al castellà i de globalització que tendeix a arraconar les llengües minoritzades. Però cal admetre i celebrar que, si s’acaba concretant, el reconeixement del català com a llengua oficial a la Unió Europea serà un element clau en el seu prestigi i, també, en la seua presència i dimensió: a partir d'aquesta aprovació, la normativa europea, els escrits jurisdiccionals o les intervencions institucionals a nivell continental es podran llegir i escoltar també en valencià.
Aquest pas, reiterem, forçat per l’independentisme català, ha anat unit també a la decisió de permetre que el català, el basc i el gallec siguen llengües que podran ser utilitzades a nivell estatal dins del Congrés dels Diputats. Més enllà de la indignació simulada pel Consell valencià, integrat per PP i Vox, que han fingit enuig davant «l’exclusió» del valencià, enarborant el secessionisme lingüístic, aquesta mesura contribueix també a la normalització d’una llengua que sempre s’ha vist amb hostilitat des de la resta de l’Estat, afectat per una mentalitat carpetovetònica i castellanista que ha aconseguit imposar el seu projecte cultural i lingüístic excloent i uniformitzador.
L’Estat espanyol, per descomptat, està molt lluny d’admetre i assumir la seua pluralitat amb totes les conseqüències. Una pluralitat que, segons la mateixa Constitució i els estatuts territorials, cal preservar de manera obligatòria. Però seria injust negar que aquest pas, si s’acabara confirmant, seria un canvi de tendència notable que caldria aprofitar, potenciar, i convertir-lo en un punt de partida, i no d’arribada.
El debat sobre la denominació de la llengua a nivell estatal, en aquest sentit, és estèril sempre i quan es defense la seua unitat, tal com les universitats públiques i les entitats acadèmiques han demostrat al llarg de la història, i tal com han avalat 46 sentències dels tribunals de justícia; i sempre i quan, també, se’n promoga el prestigi de l'ús oficial de les nostres administracions públiques, l’ús social en tots els àmbits sòcioeconòmics, l'ús en els mitjans de comunicació públics i privats, xarxes socials i plataformes d'internet; i sempre i quan es defensen els drets lingüístics dels seus parlants, atacats de manera constant pel PP i per Vox, que només es preocupen per la llengua en la manera que poden contribuir a fer-la desaparèixer.
En aquest sentit, no es pot tindre cap problema amb els termes català i/o valencià per al nom de la llengua, sempre i quan no es pose en dubte la unitat lingüística i sempre i quan quede molt clar que no és un problema de nomenclatures, sinó de substitució lingüística pel castellà / espanyol i de manca de polítiques lingüístiques valentes que capgiren aquesta situació.
Davant aquesta actitud lingüicida, establerta al País Valencià, a les Illes i a l’Aragó, la societat civil s’haurà de conjurar per a respondre als atacs que aniran arribant des d’aquestes administracions gestionades per PP i per Vox. Tot i així, ha sigut la societat qui ha mantingut viva la llengua durant aquestes dècades i segles, en situacions encara més adverses, i no hi ha raons per a pensar que amb organització, coratge i mobilització la llengua sobreviurà gràcies a l’escut cívic que l’ha protegit al llarg de la història recent.