La derrota sense pal·liatius dels partits que fins ara han integrat el govern del Botànic marca el final d’una etapa que ha anat de l’esperança a la decepció. El resultat, de fet, no s’explica si no és, en part, per les temeritats comeses per l’esquerra valenciana durant aquests anys de govern, especialment a l’hora de cuidar part de la bossa dels votants tradicionals, perplexes davant decisions de govern que mai no s’han arribat a entendre.
Mesures com la del requisit lingüístic entre el funcionariat, com la de l’homologació laxa dels títols que garantien el coneixement del valencià, com la desaparició de les línies en valencià a canvi d’un model que retallava la presència de la llengua del país a les aules no han fet, sinó, desorientar part d’uns votants que en dècades anteriors es deixaven la pell per les opcions valencianistes en les eleccions, malgrat les escasses expectatives que hi podien tindre.
En l’àmbit més local cal no oblidar, tampoc, la incapacitat de moltes administracions a l’hora de frenar el desplegament de les macroplantes fotovoltaiques arreu de diverses comarques del país o l’actitud del PSPV davant l’ampliació del Port de València, fonamental d’impedir per als veïns de les zones afectades que s’han vist decebuts per una part de l’esquerra que són els qui, teòricament, els han de defensar.
Però el resultat d’aquestes eleccions es deu també a un seguit de realitats. La dreta ha sigut capaç de fer girar la campanya al voltant de qüestions que no tenien res a veure amb la realitat valenciana. En molts debats, PP i Vox han aconseguit posar sobre la taula qüestions com les de les llistes d’EH Bildu o la corrupció del PSOE en altres comunitats autònomes i l’esquerra, per contra, no ha sabut traure rèdit dels èxits obtinguts com el treball en dependència o l’arribada de Volkswagen. Això demostra, també, una ingenuïtat important dins d’un espectre que no ha sabut projectar amb força els èxits de la seua gestió. De fet, fruit del context estatal en què la dreta espanyola ha situat la campanya és, en part, la desaparició d’Unides Podem de Les corts.
La superioritat de la dreta espanyola al País Valencià no només s’ha fet evident en vots. Als mitjans de comunicació també es percep aquesta majoria que ha permès que la dreta i la ultradreta mobilitzen més els seus votants amb afers gens relacionats amb el País Valencià. Partits com Vox no s’han vist afectats per presentar com a candidat a la presidència un senyor condemnat per delictes de violència masclista. Aquesta diferència entre les capacitats de mobilització d’ambdós espectres demostra fins a quin punt cada espai sap jugar les seues cartes. És evident que l’esquerra no ho ha sabut fer del tot, i aquest fet es constata amb la nul·la aposta del Govern del Botànic per construir mitjans de país adreçats a defensar el seu relat, que s’ha vist ben afeblit en el relat del país, subjugat a debats aliens imposats per la dreta. En aquest sentit, cal recordar que no és que el Botànic no haja propiciat la reciprocitat dels mitjans públics en català, tal com es va comprometre en la campanya prèvia al 2015: és que tampoc no ha generat un ecosistema mediàtic adreçat a marcar una agenda pròpia. El desenllaç electoral també és resultat d’aquesta mancança.
El resultat de les eleccions és pèssim, però no és una situació del tot nova per al País Valencià, que sempre ha hagut de resistir governants a la contra dels seus drets com a país i de la seua identitat. Ara s’inicia una nova etapa d’hostilitat que només es podrà compensar amb la mobilització del carrer i amb les entitats que han sostingut el país durant dècades, que tornaran a tindre un paper fonamental. Una vegada més, serà el poble qui salve el poble.