El debat plantejat pel senador de Compromís, Carles Mulet, a la cambra alta espanyola sobre la possibilitat de retolar els senyals de trànsit en l'idioma de cada territori sense haver de fer-ho obligatòriament en castellà, demostra, per enèsima vegada, l'obsessió espanyola de mantindre la supremacia del castellà en tots i cadascun dels àmbits de la vida pública i social.
A hores d'ara, per una modificació legal del 2015, la Llei sobre Trànsit, Circulació de Vehicles de Motor i Seguretat Viària s’obliga que els senyals figuren sempre en castellà, independentment que la inscripció estiga també en la llengua cooficial del territori en què figure. Fins ara no ha sigut possible canviar la llei perquè els senyals figuren en una llengua o en l'altra, sense l'obligació que s'inscriguen sempre en castellà.
Això és així per la mateixa raó per la qual es va aprovar una llei de l'audiovisual en què no es garantien continguts suficients en llengües no castellanes. La campanya exercida per entitats defensores de la llengua i pels partits territorials –nacionalistes o independentistes– per tal que es garantira una llei que tinguera en compte les llengües minoritzades en un àmbit tan estratègic com el de l'audiovisual no va servir perquè el Govern espanyol, autodenominat com «el més progressista de la història», actuara en conseqüència i obligara a fer continguts en altres idiomes reconeguts per l'Estat.
El castellà, segons l'Estat i els partits que el sustenten, sempre ha de comptar amb una supremacia indiscutible en cada àmbit, a cada racó, a cada espai de la vida pública, perquè és exactament això: una qüestió d'estat. Les llengües minoritzades preocupen a l'Estat espanyol en la mesura que molesten, i no és estrany que Vox haja reaccionat a la proposta de Mulet amb un plantejament alternatiu que reforça encara més la presència del castellà i margina tant com pot –tal com pot a hores d'ara, perquè si poguera fer-ho, ho faria fins les últimes conseqüències– les que el partit ultradretà anomena amb menyspreu «llengües regionals».
És la conseqüència d'una intolerància manifesta i declarada envers les llengües no castellanes de l'Estat. Si els organismes públics no les promouen, si els mitjans públics no les normalitzen, si els privats no es veuen incentivats –tot el contrari– a difondre continguts en èuscar, gallec i català encara que siga amb subtítols; i si els atacs supremacistes, siguen de forma visceral per part de la ultradreta o de forma més ensucrada per part de l'esquerra, no són titllats com a tal sinó que són normalitzats, cal ser conscients que el català sempre serà objecte de persecució pública i de marginació, i que aprofundiran en aquest objectiu tant com el context ho permeta.
La impossibilitat de permetre una cosa tan senzilla i innocent com retolar cartells només en la llengua del territori n'és només una petita mostra.