És un fet notori que els 20 anys dels governs del PP (1995-2015) són sinònim de corrupció, d’abusos urbanístics i de PAI, de tancament de Canal 9 i tall d’emissions de TV3, d’espoli fiscal i territorial, de privatitzacions (com ara la sanitat pública), de fallida de les entitats bancàries valencianes (CAM, Bancaixa, Banc de València...), d’ignorar el valencià, de grans esdeveniments, d’actuar contra les víctimes de l’accident del metro… i moltes barbaritats més. Per aquests motius, la societat valenciana en l’any 2015 i 2019 es va decidir pel canvi social i va atorgar la confiança a les forces polítiques del Botànic, que en aquests 8 últims anys han actuat de forma molt diferent: amb transparència, sense corrupció i creant l’Agència Valenciana Anticorrupció, dignificant les institucions i la llengua, amb una política cultural coherent de l’Institut Valencià de Cultura (IVC), revertint hospitals a la xarxa pública, construint centres escolars, assistint les famílies amb menys recursos, impulsant la memòria històrica, polítiques socials d’habitatge, d’igualtat, aprovant la llei valenciana LGTBI+, engegant À Punt... i molts altres temes relacionats amb el benestar de la ciutadania.
De cara a les pròximes eleccions del 28 de maig que se celebraran a les Corts Valencianes i als ajuntaments, hi ha una sensació latent de desànim, de pessimisme i de desgana entre una part dels votants sobiranistes, progressistes i d’esquerra. Cal pensar que aquesta sensació, no generalitzada però si ben constatable en alguns sectors, obeeix a uns quants motius que la justifiquen.
I és que és ben cert que el Govern del Botànic no ha estat a l’altura en diverses qüestions. Arribem a les eleccions amb alguns assumptes de país pendents de solució com són, per anomenar els més importants, l’infrafinançament i espoli fiscal, el dret civil valencià, la reciprocitat amb TV3 i IB3, el corredor mediterrani, el requisit lingüístic coherent, la llei d’igualtat lingüística, el despoblament, la llei de comarques, les macroplantes fotovoltaiques i nous PAI arreu del territori, i l’apuntalament de l’estructura mediàtica hispanocèntrica i conservadora. Tot això, malgrat tindre un govern estatal de coalició de centreesquerra.
L’exemple que més pot descol·locar un votant d’esquerres és l’estratègia del PSPV-PSOE de Ximo Puig de vendre la gestió de govern com una gestió estrictament personal, oblidant els seus socis durant les dues últimes legislatures, i l’intent de pescar vots en l’espai orfe que deixarà Ciudadanos, que en la seua absoluta majoria anirà a parar al PP i que, cal no oblidar, és un espai que va nàixer al caliu del centralisme radical, espanyolista, antivalencià i anacrònic abanderat per Albert Rivera i del suport més descarat al sistema bancari en un moment de crisi molt delicat com el que es va viure durant la dècada passada, tot just quan les elits miraven d’evitar que un fenomen com el de Siriza a Grècia tinguera rèplica a l’Estat espanyol.
D’altra banda, més enllà dels socialistes, cal preguntar-se si la reformulació ideològica de Compromís, ara plenament identificat amb Sumar –tot i no haver consultat la militància sobre la relació amb la plataforma de Yolanda Díaz–, condueix la coalició a convertir-se en un apèndix més de l’esquerra plural espanyola perifèrica. Esperem que no i que rectifiquen. Les limitacions en matèria nacional, com ara l’incompliment amb la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques en català, resulta del tot incomprensible. On queda el projecte de sobirania nacional i del País Valencià i el projecte de normalització lingüística? Quin model de país ens proposen per superar aquesta autonomia de tercera regional? El plurilingüisme de Vicent Marzà ha enfurismat, i molt, bona part de la comunitat educativa, que veu com el castellà guanya presència a les aules en detriment de la llengua del país, totalment minoritzada. I pel que fa a l’espai compartit per Podem i Esquerra Unida, les lluites internes fratricides, tan tradicionals i previsibles en aquest espectre, no provoquen sinó desconcert i decepció. Això sí, cal reconèixer la seua capacitat de treballar conjuntament a través de la coalició anunciada fa unes setmanes que en possibilitarien la representació parlamentària, i de retruc, un possible tercer Botànic.
Són moltes les raons que poden conduir el votant tradicional progressista, d’esquerres i sobiranista a l’abstenció. Ho entenem perfectament i mostrem la nostra empatia amb les persones que mostren eixa actitud, però sabem i som molt conscients que no solucionarà el problema de la possible majoria del PP-Vox. Però són moltes més les que el poden reactivar a última hora.
Fonamentalment, que la dreta i l’extrema dreta del PP-Vox amenacen de devastar les institucions i desfer tot el camí fet fins ara. El valencià desapareixeria com a requisit per a accedir a la funció pública i cal pensar que el mèrit que aportaria en aquest sentit serà molt mínim o inexistent. La dreta ha volgut apartar Alacant de la zona de predomini lingüístic valencià, ha menystingut els autors literaris en aquesta llengua, ha advertit que implantarà l’homologació de la normativa secessionista de la RACV i vol tallar totes les relacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb l’Institut d’Estudis Catalans.
En l’àmbit social, Carlos Mazón promet una rebaixa infinita d’impostos mentre el País Valencià perpetua la seua condició exclusiva de territori empobrit, amb una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola. No cal dir que la seua intenció no és protegir les classes més empobrides, sinó afavorir les més poderoses. Tornaran totes les privatitzacions possibles del sector públic valencià i Vox intensificarà aquesta aposta amb el seu plantejament ultraliberal, acompanyat de discursos antivalencians, racistes i masclistes liderats per un candidat que ja va ser condemnat per violència de gènere abans fins i tot que existira una llei específica per a actuar contra aquesta xacra.
I enfront de tot això, què cal fer? La desmobilització és comprensible, però és injustificable davant del que pot arribar. I aquest desenllaç, el del PP i Vox a la Generalitat Valenciana, tal com auguren la majoria de les enquestes, només es pot evitar mobilitzant el vot progressista i d’esquerres a les opcions que formen el govern del Botànic o, també, a altres opcions d’esquerres, sobiranistes i republicanes que cadascú considere que puguen fer front a aquesta greu situació. Per això, des de Diari La Veu del País Valencià, com a mitjà de comunicació amb la seua responsabilitat social, per la nostra línia editorial (drets humans, pau, natura i valencianisme), per ser un mitjà de País Valencià i que contribueix a la justícia i equitat social, demanem públicament la mobilització de la societat civil, que participem en el procés electoral i que votem contra el PP-Vox.