El recurs presentat pel Consell contra la retallada del transvasament Tajo-Segura, i la resposta, tan sobreactuada com previsible, de Carlos Mazón acusant el president Ximo Puig d’haver segellat la rendició, respon exclusivament a una maniobra electoralista sense possibilitats de prosperar més enllà del fet de condicionar el resultat del 28 de maig.
Malgrat que el recurs ha sigut admès a tràmit, els transvasaments estan sent qüestionats, quan no prohibits, des de fa dècades des de les directives europees. Especialment els que es fan modificant llargs recorreguts fluvials, com és el cas del Tajo-Segura, exigit des del Baix Segura.
A finals dels anys setanta aquest transvasament es va aprovar per llei preveient l’arribada d’un miler d’hectòmetres cúbics anuals en diversos territoris del sud-est peninsular, incloent les comarques meridionals valencianes. Mai no s’ha assolit aquesta xifra, prova de la ficció establerta en aquella normativa. Ara, amb el consum massiu d’aigua, amb el creixement exponencial –i per tant insostenible– de la població en les zones costaneres, amb el turisme massiu de platja i amb les conseqüències del canvi climàtic, aquests transvasaments esdevenen, senzillament, irrealitzables.
La retallada del govern espanyol no és justificable quan els agricultors no han rebut cap solució satisfactòria encaminada a salvaguardar el seu futur. Però això no vol dir que aquest sector puga ser utilitzat, de manera electoralista, pels uns i pels altres amb l’únic propòsit d’assegurar-se un grapat de vots.
Perquè no ens enganyem: ni uns ni altres, ni PP ni PSPV-PSOE, no han sabut resoldre aquest problema. Ni tan sols quan un d’aquests partits ha coincidit en els governs dels territoris afectats, tal com passa ara, quan els socialistes governen al País Valencià, a Castella la Manxa i a l’estat espanyol. Quan qui governava en aquests territoris era el PP, el desenllaç va ser idèntic: menys aigua del transvasament i intent de traure’n profit electoral d’aquesta situació.
És la prova que la sequera, conseqüència d’una irresponsabilitat multilateral que ha permès un creixement poblacional –residencial i turístic– insostenible a les zones costaneres i un despoblament també insostenible a l’interior –valencià i peninsular–, és un problema estructural que ha de ser encarat amb sinceritat i amb valentia, i mai amb electoralisme.
Tot i que, vint anys després de la campanya «Agua para todos», tan demagògica com agressiva, tot continua exactament igual. Una tragèdia que pagaran els agricultors i que pagarà, també, una població inconscient de la necessitat de preservar aquest sector i els recursos que genera.
