Aquesta setmana s’ha confirmat el que era una notícia inevitable. Els dos diputats de Ciudadanos a la Diputació d’Alacant, Javier Gutiérrez i Julia Parra, no han acatat la disciplina de partit i han passat al grup de no adscrits per a continuar formant part de la institució provincial que presideix Carlos Mazón, amb qui no han ocultat la sintonia que els uneix.
L’esquerra ha acusat de transfuguisme aquests dos diputats, un terme que defineix el «polític que abandona un partit per a passar a un altre». La incorporació d’aquests dos diputats al PP encara no s’ha consumat oficialment, però és més que previsible. De fet, molts dels seus companys de Cs ja han fet el salt, fins i tot mentre ostenten alcaldies o regidories, tal com ha passat en localitats com ara Sant Joan d’Alacant, Sant Vicent del Raspeig o Elda.
La pregunta és si els representants de Ciutadans «han abandonat un partit per a passar a un altre» o si, per contra, Cs i el PP mai no van deixar de ser part d’una mateixa cosa. Al País Valencià, especialment al sud, la formació de Cs va ser gestada per zaplanistes enfrontats amb la direcció del PP ostentada per Francisco Camps. Fins i tot Carlos Mazón hi va estar temptat, però mai no va abandonar el PP, tot i que molts vells companys seus sí. Ara tots tornen al PP obeint la seua crida.
Sens dubte, aquesta operació reforçarà el PP de Mazón, que mira de presentar-se com un partit capaç d’integrar diferents sensibilitats. Però res més lluny de la realitat: el PP es va dividir per disputes estrictament internes, i en cap cas per matisos ideològics. I és una pena, perquè es constata, tal com s’ha constatat sempre –per més que alguns no vulgueren veure-ho– la impossibilitat que a l’Estat espanyol hi haja una dreta moderada, moderna i europea, identificada amb els valors democràtics.
El zaplanisme que ha reunificat PP i Cs novament en el PP no representa, en cap cas, aquests atributs. De fet, és tot el contrari, perquè com s’ha constatat, zaplanisme és, senzillament, sinònim de corrupció.
