Aquest diumenge, l’exconseller Esteban González Pons, des del 2014 eurodiputat i ara també integrant del nucli dur del PP estatal des de l’arribada d’Alberto Núñez-Feijóo, es va quedar descansat amb un tweet en què va dir que la ciutat de València estava en mans «del catalanisme i de l’aldeanisme». I també va fer una crida perquè «els valencians recuperen el control de València», com si els actuals governants no foren valencians.
Aquest tipus de paraules només poden desacreditar el qui les pronuncia. González Pons, lluny de la imatge moderada que s’ha volgut fabricar els últims anys, continua representant el pitjor del PP valencià. Després d’haver ocupat tres conselleries i d’haver format part dels governs més corruptes de la història del País Valencià, González Pons va marcar perfil propi amb una sèrie de consignes que el convertien, aparentment, en un polític moderat i de centre. L’exemple més clar és la seua oposició expressada a l’ampliació del Port de València, en contra del criteri de les patronals que sempre han fet i desfet amb la connivència absoluta del PP.
Hi ha hagut altres exemples del seu presumpte gir cap a la moderació, però paraules com les del diumenge no fan sinó confirmar que al País Valencià l’existència d’un PP moderat és poc més que impossible per simple i mera voluntat del mateix PP valencià. L’agressivitat de González Pons, com la de Carlos Mazón o la de María José Català, és el símptoma que el PP aspira a recollir més votants de Vox –és a dir, de l’extrema dreta– que dels partits més vinculants al centre.
Una vegada més, la moderació de la dreta valenciana no va més enllà de la simulació.