La corrupció del PP, encara

Aquesta setmana s’havia d’iniciar el judici contra l’expresident de la Generalitat Francisco Camps, que s’ha suspés a petició de la seua defensa i sobre el qual es podria declarar, fins i tot, la seua nul·litat per presumpta indefensió. Al seu torn, l’expresident de la Diputació de València i exalcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, també del PP, s’ha assegut aquest dilluns davant el jutge pel cas Imelsa, i s’ha mostrat del tot convençut que serà declarat innocent. Són esdeveniments que venen seguits de l’entrevista que La Sexta va emetre al també expresident del govern valencià Eduardo Zaplana, pluriimputat en diverses causes de corrupció. El mateix Zaplana, que també va ser alcalde de Benidorm i ministre amb José María Aznar, justificava l’entrevista expressant el convenciment de la seua innocència.

Aquests anys s’ha vist, i de manera molt clara, que la veritat judicial, en molts casos, dista i molt de la veritat com a tal. Partint de la base que tota persona té dret a tindre un judici just, i partint també de la certesa que qualsevol persona jutjada, siga o no culpable, aspirarà sempre a ser declarada innocent, s’entén que sovint els desenllaços judicials no siguen els previsibles. Però el cert és que el PP, que es va convertir en una multinacional electoral i en una immensa maquinària de corrupció, tant al País Valencià com a l’Estat, té moltes possibilitats de recuperar les institucions que va perdre el 2015 amb el suport de la ultradreta.

Les últimes enquestes suggereixen aquesta possibilitat. L’esgotament dels governs de coalició d’esquerres, tant el valencià com l’estatal, incapaços de compartir relat i d’evitar les batalles fratricides, han desil·lusionat clarament part de l’electorat que els va catapultar ara fa dues legislatures. Hi ha també la manifesta insatisfacció amb bona part dels governants, en molts casos desconnectats de la realitat i de les persones amb què han de comptar per a continuar en el poder institucional.

Aquests factors no són nous: tots els governs tenen data de caducitat, i tots els executius plurals tendeixen al desgast: els governs del Botànic, també. La corrupció del PP tampoc no és nova, però sobta que els qui han governat amb aquesta pràctica com a eix principal tinguen la possibilitat de recuperar les institucions valencianes a l’abast en aquest 2023 plurielectoral (municipals, autonòmiques, estatals...). Més encara quan continuen representant els valors que sostenen la cara més despietada del neoliberalisme i la desigualtat creixent.

Si tenen la possibilitat de tornar a governar és, per descomptat, gràcies a la construcció d’un relat hàbil i a la disposició de tota la caverna mediàtica conservadora al seu servei. Només cal recordar quines empreses reben, des del 2019, la major part dels milions d’euros anuals invertits en campanyes de publicitat institucional per Presidència de la Generalitat Valenciana i les diferents Conselleries o per Turisme. Però també gràcies a la incapacitat d’un govern valencià que s’ha erigit en remei contra la corrupció, sí, però que sovint no ha sabut anar més enllà d’aquest argument, o no ha sabut fer veure a la gent que les seues polítiques són més saludables per a la majoria.

Aquesta mancança, potser, la pagarem tots els valencians a partir del 2023 si guanyen el PP-Vox les nostres institucions d’autogovern. Encara hi ha temps per a capgirar-ho. Si no és així, si el país torna a les mans dels qui el van saquejar a carretades i amb el suport de l’extrema dreta, caldrà preguntar-se per què això ha sigut possible i fer una reflexió ben profunda i amb conseqüències polítiques. Cal responsabilitat, autocrítica constructiva i en algunes qüestions disculpes públiques: rectificar és de savis.