La situació actual de croada judicial antivalenciana i d’estancament i retrocés de l’ús social del nostre valencià –«el català de tots», tal com acostumava a dir Enric Valor– després de 39 anys de la LUEV requereix canvis polítics i legislatius clars i ferms per a garantir l’exercici i l’exigència dels nostres drets lingüístics, la igualtat lingüística i perquè mai més ens trobem amb situacions de discriminacions, menyspreus i injustícies lingüístiques.
Aquest dimecres es compleixen 39 anys de l’aprovació i posada en marxa de l’anomenada Llei d’Ús i d’Ensenyament del Valencià (LUEV): Llei 4/1983, de 23 de novembre. Es tracta de la primera llei elaborada per al conjunt del país, i en la llengua del país, en matèria educativa i social. Va ser aprovada després de quasi quaranta anys d’una dictadura clarament hostil contra la llengua dels valencians, precedida al seu torn per altres sistemes polítics que havien mantingut l’esperit de la derrota d’Almansa: el d’anihilar qualsevol tret identitari valencià. Només el període republicà va representar una certa esperança, però la seua durada efímera i el colp d’Estat del 1936 van impedir qualsevol intent de política institucional adreçada a la recuperació nacional.
És per això que la LUEV no va ser només una llei important en termes pràctics, sinó que també ho va ser en l’àmbit simbòlic. El conseller Ciprià Císcar, el més ambiciós en matèria lingüística i cultural d’aquell PSPV de Joan Lerma –no tots els membres d’aquell partit mostraven, ni de bon tros, el mateix interès pel tema–, va dissenyar una llei que no era el més perfecta possible, però que representava un cert alleugeriment després de les frustracions que havia generat el desenllaç de la Transició.
La LUEV tenia, evidentment, limitacions. Principalment, que garantir el seu compliment era una missió impossible en un context autonòmic llavors acabat de nàixer, amb una administració feble i, sobretot, i aquest era el més greu dels problemes, amb la més que dubtosa voluntat de la major part de la classe política valenciana de fer efectiva aquella llei. I és que no tots els governants –de fet, en van ser molt pocs– van fer seu el posicionament d’utilitzar el valencià de manera continuada per donar-li la visibilitat i la institucionalitat que la llengua requeria i requereix. I diem requereix, perquè en l’actual període polític, dominat al País Valencià pel Botànic des de juliol del 2015, estem acostumats a sentir el president Ximo Puig dirigir-se en castellà als habitants del sud, als de ciutats com ara Elx, Novelda, Alacant i d’altres localitats que compten amb veïns tan valencianoparlants com els del nord, així com a un ús limitat en les xarxes socials per part d’algunes Conselleries de la nostra Generalitat Valenciana.
És aquest un dels greus drames actuals de la LUEV. La llei ha quedat obsoleta, com calia esperar, perquè moltes normes queden obsoletes 39 anys després de la seua aprovació. El 1983 no existia Internet, l’escola no era com l’actual, la societat encara menys, i per tant els àmbits en què calia conrear la llengua tampoc. Cal una nova legislació per a l’ús social del valencià en tots els àmbits públics i privats, que garantisca tots els drets lingüístics dels valencianoparlants, que tinga present la societat actual i que mire cap al futur, detectant les tendències que s’aproximen de la mà de fenòmens com ara la globalització, les migracions o l’accés massiu als continguts digitals de tot tipus –acadèmics, d’oci, informatius o culturals.
Però el que cal, per damunt de tot, és que aquesta nova legislació siga defensada i exercida pels seus mateixos promotors polítics i institucionals, i que pose el valencià en situació de prestigi i de dignitat com a la llengua nacional dels valencians. Els valencians tenen dret a comptar amb un president i uns consellers que s’adrecen a ells, de manera constant i sense excepcions, en la llengua del país. Més encara en un context com l’actual, en què el valencià, gràcies precisament a la LUEV, no és una llengua estranya entre el conjunt de la societat, atès que tothom és conscient de la seua existència. El valencià és, això sí, una llengua minoritzada pel context global, que hi juga a la contra; i també per aquells que, com molts governants, en comptes d’institucionalitzar-la, de normalitzar-la i de prestigiar-la, l’amaguen amb el temor equivocat de ser rebutjats o de ser assenyalats, o la ignoren excusant-se en la seua condició castellanoparlant, deixant de banda el deure institucional de conèixer-la i utilitzar-la.
A banda, és frustrant que, 39 anys després de la seua aprovació, i quasi huit anys després de l’arribada dels governs del Botànic del 2015 i 2019, aquesta LUEV no haja evolucionat en una llei de funció pública que incorpore l’obligatorietat i el requisit de conèixer l’idioma entre els aspirants a accedir al funcionariat, o que els mitjans públics de llengua compartida no arriben a cada racó del domini lingüístic, malgrat la reivindicació cívica de part de la ciutadania –molt ben canalitzada amb la campanya Reciprocitat Ara. O que les línies escolars en valencià, creades arran d’aquella llei, hagen desaparegut en benefici d’un trilingüisme que no ha tingut en compte l’evident situació d’inferioritat que pateix el valencià en comparació amb el castellà i l’anglés. Tot i que, si es té en compte que els governants prescindeixen de la llengua quan la consideren nociva, cal pensar que demanar anar més lluny és com clamar en el desert. Per això, cal que la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià siga renovada, millorada, ampliada, reforçada i complementada al context actual, sí. Però el que cal, sobretot, és que els màxims responsables del país facen honor a la paraula «ús» de la llei i que utilitzen la llengua sempre per contribuir a la seua preservació, una tasca col·lectiva ben complicada que caldrà fer entre tots i totes.
