Tal com s’ha fet públic durant les últimes hores, des de la cooperativa que edita el Diari La Veu hem pres la decisió de deixar de comptar temporalment amb dues aportacions a aquest mitjà. Una és la de Denis Allso. L’altra és la del col·lectiu autoanomenat Espai Figa. No ha sigut una decisió senzilla, com no ho és cap decisió d’aquesta classe, però ha sigut encara més complicada pel context en què s’ha produït. Afortunadament, és una mesura per a una excepció.
Des de fa uns mesos hem rebut pressions per part d’agermanats per a impedir que Espai Figa publique articles al nostre diari. El cert és que no tot el que ens enviaven coincideix amb la posició del nostre mitjà, però un dels principis inapel·lables d’aquest diari és la llibertat d’expressió (protegit per l’article 19 dels Drets Humans). Entenem que no es pot deixar de donar veu a una part de la societat a l’hora de tractar un tema d’actualitat, sempre que no s’atempte contra la dignitat humana ni contra la línia editorial de Diari La Veu, que es basa en la defensa i exigència de quatre principis: els drets humans i la igualtat entre homes i dones; la pau i la no-violència; el respecte per la natura i el medi ambient; i el valors del valencianisme: la cultura, llengua, patrimoni, tradicions i història del País Valencià. Per entendre’ns: hi ha una part de la societat que banalitza la violència contra les dones, o que fins i tot en alguns casos la justifica, cosa que evidentment va contra els drets elementals i no pot tindre cabuda en un mitjà com el nostre ni en cap altre.
La polèmica, en canvi, ha procedit d’un altre debat, i és el de la Llei Trans estatal espanyola que s’ha d’aprovar al Congrés dels Diputats i d’un altre fet, els comentaris gens afortunats en les xarxes socials i mai en articles publicats en el nostre mitjà. L’esmentada Llei Trans estatal és una mesura discutida i discutible, com tot en la vida, i sobre la qual, per tant, calia escoltar tothom sempre que no se superara la frontera indicada. Amb aquesta premissa hem anat fent, però bé siga per la immaduresa, bé siga per la intolerància, bé siga per l’al·lèrgia al debat o bé siga per tot alhora, han passat coses que mai no haurien d’haver passat.
Fonamentalment, ens han arribat exigències totalment fora de lloc d’una part perquè l’altra deixe d’escriure al mitjà i, alhora, hem comprovat que l’altra part no té el comportament més cívic possible a través de les xarxes socials. Creiem que no és la manera, i tot s’ha girat contra el nostre mitjà per voler estimular el debat. Lluny de generar un debat sa davant una qüestió tan important i de la qual depenen els drets, la llibertat i el benestar de tanta gent històricament discriminada, el que s’ha fet ha sigut intoxicar un tema tan delicat fins a l’avorriment en lloc d’aprofundir i de discutir de manera argumentada i assenyada sabent, com se sap en aquests casos, que possiblement no s’arribarà a un consens. Però no cal, per a això, arribar al nivell de confrontació i crispació entre les parts al qual s’ha arribat.
Aquest, desgraciadament, és un símptoma del país que tenim. Un país en què no es pot debatre d’una sèrie determinada de temes per por que l’altra part t’acuse amb algun adjectiu nociu que, en el món d’ara, s’expandeix i es consolida com a etiqueta a través de les xarxes socials. Ho hem viscut aquests dies, i hem decidit dir prou. Prou perquè tot ha anat molt lluny. Innecessàriament lluny.
El Diari La Veu és un mitjà que va haver de tancar tot just quan va acabar el 2019. Gràcies a l’aportació voluntària d’un miler d’agermanats va poder reobrir el 25 d’abril d’enguany. El diari és un símptoma de les mancances d’un país incapaç de generar mitjans en llengua pròpia per assolir la igualtat lingüística en el sistema comunicatiu valencià, i lluitem de manera ferma contra aquesta realitat injustificable que vulnera l’article 26 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Aquest digital es fa dia a dia amb una redacció molt esquifida i amb uns recursos molt limitats. De tant en tant, ens equivoquem, i potser ara ho hem tornat a fer, però enmig de tant de soroll no podíem deixar d’explicar el que ha succeït. Sabem que això no servirà per a calmar els ànims. Potser fins i tot els encendrà encara més. Però cadascú és amo de les seues paraules i de les seues tergiversacions. Ens devem a una comunitat d’agermanats que fa possible aquesta publicació, i no podem deixar d’explicar-nos davant de tant de soroll.
