L’últim 9 d’Octubre, com també aquest dia 12, es tornà a evidenciar, de manera no inesperada, que al País Valencià es continuarà anhelant l’existència d’una dreta normal. Qui diu dreta normal no diu una dreta amb aspiracions nacionals que hui són inconcebibles, sinó una dreta que, com a mínim, prioritze una sèrie de qüestions que identifiquen i estimulen una majoria ciutadana. Aquesta dreta continua sense existir al País Valencià. I el problema va molt més enllà de la caricatura de la situació. És un problema de fons, greu, que perjudica tot un país orfe d’una oposició sensata, que represente una alternativa coherent i engrescadora i que millore, com a mínim en alguns aspectes concrets, el govern valencià actual.
La creació d’una dreta valencianista al País Valencià és una de les grans limitacions que el valencianisme ha evidenciat al llarg de la seua existència, com a mínim des de la Transició. La dreta espanyola va aconseguir identificar com a valencianista allò que és, justament, tot el contrari. Els símbols reivindicats constantment per la dreta que té possibilitats de governar al País Valencià –i que, de fet, ja hi va governar durant vint anys– no són, sinó, la prova del seu antivalencianisme. Només cal constatar en quina llengua es fan les proclames per a comprovar que allò que defensa la seua llei de símbols, tal com ja van fer el 2015 amb una operació barroera i desesperada per no perdre la Generalitat, no és més que una reivindicació supremacista que pretén extingir la més mínima mostra de valencianitat.
Alberto Fabra ho va intentar, i ara Carlos Mazón ho ha tornat a fer. Ambdós en castellà, per descomptat, han coincidit en un intent bastant poc creïble: reivindicar la valencianitat, a les portes del 9 d’Octubre, a força de marginar-la. Un joc macabre i de mal gust que afortunadament ja no funciona, tal com sí que funcionava fa unes dècades. Producte d’aquella confusió exitosa va ser l’existència de personatges sinistres com Vicente González Lizondo o el pare polític de Mazón, el pluriimputat Eduardo Zaplana. D’altres, com Rita Barberà i Francisco Camps, tot i que en algun moment es van mostrar més sensibles a la identitat dels valencians –no oblidem que Barberà va fer canviar tot el nomenclàtor del Cap i casal a la llengua del país i que Camps va jurar el seu càrrec, per primera vegada, al Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna amb els Furs a la mà–, es van acabar contagiant d’aquella manera de fer que els permetia perpetuar-se en el poder.
Afortunadament, tot allò només va funcionar quan l’economia valenciana va generar un miratge de creixement infinit que compensava, o ocultava, les barbaritats identitàries promogudes pel PP. Una vegada va esclatar la crisi econòmica i es va evidenciar, més que mai, la manera com aquest partit havia retingut el poder institucional, les seues reivindicacions supremacistes espanyoles, per bé que disfressades de valencianisme, no han convençut la major part de l’electorat.
El drama, en canvi, és que el PP insisteix. I si ho fa és per un fet molt senzill: que el partit no té idees. I si a la seua dreta han sorgit opcions com ara Ciutadans i Vox, que lluny d’oferir alternatives normals de dretes només fan que reblar el clau en la qüestió identitària i ofereixen discursos i propostes tan ràncies, el que es constata és l’evidència que la dreta que al País Valencià té opcions de governar no té cap altre programa distint del de destruir una llengua, una cultura i un territori que ells mateixos diuen defensar.
Quan Francesc de Paula Burguera, el representant valencianista de la UCD durant la Transició –abans que aquest partit aplaudira l’anticatalanisme– recordava el moment en què va intentar crear una opció nacionalista valenciana de centredreta amb garanties, explicava com alguns polítics catalans, integrants en l’extingida Convergència i Unió, aplaudien la seua tasca que, finalment, va ser infructuosa. «Un país necessita dues potes per a caminar, la de l’esquerra i la de la dreta», va arribar a sentir. És evident que el País Valencià, en aquest sentit, sempre ha caminat coix. I per més que la dreta faça el ridícul, o per més que puga tornar a perdre les eleccions –cosa que no està gens clara–, aquesta coixera és dramàtica per a un país tan necessitat de suports i, també, tan necessitat d’una dreta respectable i, en definitiva, normal.
