Enguany es torna a celebrar un 9 d’Octubre arreu del País Valencià. Un dia que, com cada any, tornarà a ser especial, però que guanya especial transcendència pel moment preelectoral en què se celebrarà l’aniversari de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València.
I a uns mesos de les eleccions, són moltes les preguntes que els valencians s’han de fer. Després que el Botànic haja esgotat pràcticament dues legislatures, hi ha una sèrie de reptes que encara no s’han assolit, tot i que figuraven a l’agenda des del minut zero en què aquest pacte de progrés va ser signat al 2015.
Un dels grans hàndicaps que amenaça l’esquerra valenciana de cara al proper cicle electoral és la tanca electoral del 5%, protegida per la dreta durant anys i panys i que ha impedit en diverses ocasions l’accés de forces progressistes alternatives al PSPV a les Corts valencianes. Qui no recorda els anys en què l’antic Bloc Nacionalista Valencià obtenia desenes de milers de vots i se situava amb un 4,9% del suport electoral? Aquesta tanca no ha sigut modificada, i hi ha el seriós risc que Unides Podem –si no hi ha una coalició amb Compromís, que seria ben discutida i també arriscada– no supere aquest percentatge, un fet que certificaria l’extinció del Botànic. Cal preguntar-se què ha impedit a l’esquerra valenciana modificar aquesta llei injusta, que no està present en la gran majoria dels territoris autonòmics i que es podria haver pactat amb Ciudadanos en el moment en què el partit taronja es va veure afeblit pels seus mals pronòstics.
Alhora, tot i ser conscients que les dificultats que pateix el poble valencià no només tenen com a responsables els governants del país, no s’ha d’oblidar que hi ha tota una sèrie d’objectius que no han estat assolits i que, el que és encara pitjor, hi ha la sensació que no s’ha exercit tota la força possible per aconseguir-los. És evident que el discurs territorial de Ximo Puig, i també de Compromís i d’Unides Podem –tot i que el cas del president valencià és ben paradigmàtic–, era molt més exigent amb Rajoy a la Moncloa que no amb Pedro Sánchez. I decep, i molt, aquesta feblesa d’un govern que té l’obligació, política i moral, de defensar els valencians i de sobreposar-se a la lògica de partits i de les aliances. Si el 2015 les forces progressistes es van imposar a les eleccions no va ser, precisament, per un canvi ideològic dels electors, sinó sobretot pel fet que una majoria d’aquests van interpretar que els seus interessos eren millor defensats en aquell moment per les esquerres que no per aquells que, segons havien interpretat anteriorment, els havien representat de la millor manera possible.
Com s’ha demostrat, el govern espanyol, més enllà d’un to i d’unes formes més adequades –cosa que és d’agrair quan enfront hi ha una dreta que fa bandera de la mala educació–, no ha resolt, ni de bon tros, els dèficits que s’imposen encara sobre les necessitats bàsiques dels valencians. Aquest país continua sent l’únic territori autonòmic de l’Estat que aporta al conjunt de la fiscalitat com si fora una comunitat autònoma rica quan la seua renda per càpita està per sota de la mitjana. Aquesta realitat no ha canviat, per moltes compensacions que es busquen, com tampoc no ha canviat l’enorme burla que suposa el sistema de rodalia i la desvertebració estructural en termes de mobilitat que tant afecta alguns territoris, especialment al sud, on la connexió amb alta velocitat amb València es posposarà fins al 2025 –l’enèsim retard, i ja en van uns quants, des del 2002. Aquesta desconnexió s’entén encara menys quan es constata que hi ha quatre estacions d’AVE repartides entre Alacant, Elx, Oriola i Villena, mentre que l’aeroport d’Elx, el quart de la península en nombre de viatgers, continua totalment aïllat i mentre els trens que connecten Alacant, Elx i el Baix Segura són els mateixos que els de fa cinquanta anys.
Aquestes deficiències tenen un gran responsable, que és l’estat espanyol. Per això decep que els governants intensifiquen o rebaixen el to de les exigències depenent del color polític dels partits que ocupen la Moncloa. Es podrien posar molts altres exemples, com ara la inexistència de la reciprocitat entre els mitjans públics en valencià, tot i que Ximo Puig va assegurar que amb ell com a president l’emissió de TV3 tornaria a superar la frontera del Sénia –ell mateix participava en les manifestacions que així ho exigien quan era el líder de l’oposició–; com les mancances de la llei de plurilingüisme, que han retallat hores i hores de valencià en diversos centres escolars; com l’eternament aturada llei de comarcalització, o com la indecisió a l’hora d’afrontar qüestions relacionades amb la defensa de la identitat dels valencians.
És per tot això que aquest 9 d’Octubre ha de servir per posar sobre la taula totes aquestes reivindicacions, fugint del significat folklòric que bona part dels partits –uns perquè no hi creuen en el país, altres per por al què diran– volen donar a aquesta data. El dia dels valencians ha de servir, fonamentalment, per a reivindicar el benestar d’aquest país, per a defensar-lo i per a dir ben clar que el País Valencià està per damunt de qualsevol partit i de qualsevol aliança política de conveniència.
