De seguida que vaig posar els peus a la Fatarella, la Terra Alta, vaig veure la carpa enmig del camp, sobre terra batuda i pedretes, coberta per la volta blava del cel, i amb un tot de gent als voltants jugant, parlant, com a l’espera d’alguna cosa… Em van venir al cap els anys de festivals de música i arts a pobles de Terol i als Pirineus compartits amb els fills de menuts. I de cop i volta vaig pensar també en La Barraca, aquell grup de teatre universitari ambulant d’orientació popular que dirigiren Eduardo Ugarte i Federico García Lorca durant la Segona República i que començà a rodar per pobles l’estiu de 1932. Aquella barraca d’actors i escenaris ambulants tenia com a objectiu portar el teatre clàssic espanyol a zones amb poca activitat cultural de la península Ibèrica, a pobles menuts on no hi havia, ni hi hauria en molts de temps, teatres ni programacions possible. En aquells llogarets, si ells no arribaven, no arribava ningú.
Una cosa semblant, però quasi un segle després, ho fa Nilak, un projecte de circ i arts escèniques ambulant que viatja per la ruralia de Catalunya i que desembarca en pobles menuts. Nilak (iceberg en inuit) —simbòlica referència a aquestes masses de gel flotant que es desprenen d’una glacera i arrossegades pels corrents a latituds més baixes es fonen i desapareixen— és un espai escènic itinerant que roda pel món, el nostre petit món, dins d’una carpa que funciona com a teatre.
La carpa, epicentre del projecte, és una mena de refugi que es planta allà on arriba Nilak i s’obre als veïns de pobles menuts i apartats de nuclis urbans, on no hi ha teatres per a acollir una programació artística. Pobles, però, que sí que tenen una xarxa social dinàmica i moltes ganes de compartir, pobles que obren les seues portes i cors durant un bon grapat de dies a l’art visual , al circ, al teatre, a la dansa, als jocs, als malabars, a les manualitats, al debat i a la xerrada a l’aire llibre, al sol o sota les estrelles, amb un refresc o una cervesa artesanals a la mà, sense pressa, i amb el sabor i el ritme de la cultura construïda entre tots, de manera comunitària. Això és Nilak, una proposta artística que s’apropa i es fusiona amb entorns rurals, on hi ha molta saviesa i cultura ancestral a compartir.
Premi nacional de Cultura 2024, Nilak ha anat creixent any rere any, i cada colp que aterra en el mig del “no res” és per a revolucionar, en el millor sentit de la paraula, la vida dels veïns dels pobles de torn durant uns dies.
Nilak és art en moltes dimensions, però és també un espai afectiu on entendre les emocions més diverses a través de l’expressió artística, posant el cos –aquest bé estimat que ens envolta i (re)presenta, refugi que sovint oblidem o descuidem– al mig.
La carpa s’alça i al seu voltant es genera un cercle d’energia: una zona on seure, conversar i jugar, un petit bar naix d’una mini roulotte i una barra de fusta, i tot l’enginy i la gràcia en acció, per fer un cercle proper al de la carpa. Al fons, un camió tràiler de color blanc amb les lletres en negre, NILAK, ens ubica ràpidament. Al mostrador, les entrades, les samarretes i les postals, uns dissenys divertits plens de malabarismes i equilibris…
I mentre esperem que comence l’espectacle, mirem el cel, aviat les vuit, l’hora daurada: un entorn de silencis, i l’aigua, no molt lluny, de la vall i la Ribera de l’Ebre, els pins i les vinyes que hem deixat al darrere en el camí fins ací. Les serres i el camp prenen altres matisos, el sol ja no crema, només escalfa discretament i s’anuncia el vent de la nit.
El dia ha estat llarg i càlid, i dolçament cansats i assedegats, bevem llimonada i mengem crispetes, mentre el cercle creix, els xiquets i els majors juguen a les bitlles i al parxís, els bebès dormen dins dels mocadors sobre els pits de les mares, i algunes criatures menudes s’escapoleixen i corren, intueixen la llibertat al mig del camp: no hi ha portes, ni passadissos, només un circ, un refugi que ens espera de la mà de Manolo Alcántara i el seu espectacle “refugi”, on el circ esdevé “circ del jo”, una biografia artística entre el moviment i la paraula, entre el dolor i el goig, amb ànima i cos.
Fa mesos que l’equip de Nilak treballa amb l’ajuntament i les associacions de la Fatarella. Desembarcar, muntar i fer rutllar aquesta maquinària no es fa en dos dies. Al darrere, un grup harmoniós de persones que treballen en el món del circ, les arts escèniques i la gestió cultural, du setmanes, potser mesos, treballant amb els veïns del poble i diferents entitats.
Cal crear un itinerari: circ, dansa, teatre, música, activitats diverses, xarrades, tallers, exposicions i visites guiades, tot amb la complicitat i la col·laboració del municipi, perquè aquest és un projecte que naix i fa comunitat, i no s’entén d’una altra manera. Un projecte que acull, inspira i dona llum als artistes, també aquells que cada poble puga “amagar”.
Pot semblar un tòpic, però és una veritat, i ben grossa, que la vida et sorprèn quan menys t’ho esperes i que quant menys esperes de la vida, major és la recompensa. Tant de bo arribés aquest circ per terres valenianes!
Heus aquí la crònica, detall amunt, detall avall, d’un cap de setmana al Priorat ,amb motiu de la presentació d’un llibre un migdia de vermut a Falset, i una nit de pau, companyonia i silenci al Molar. Gràcies a la nostra adalil, Roser Vernet, “qui ginyea e qui sap les entrades de la terra”, encarregada de transmetre el paisatge humà d’aquesta terra. Ella ja sap de què parlem…
