Fa unes setmanes, nombrosos mitjans de comunicació es van fer ressò d’una notícia que ràpidament es va viralitzar en les xarxes socials i que, a banda de cridar-me poderosament l’atenció, no em va deixar indiferent. En la Universitat de Granada, un vicedegà de la Facultat de Ciències de l’Educació va penjar un cartell a la porta del seu despatx que deia: El Vicedecanato de Prácticas no atiende a padres. Todo el alumnado matriculado en Prácticas es mayor de edad. Un missatge clar, concís, directe i dirigit a un públic molt concret, els progenitors de l’alumnat d’eixe centre, que precisament seran mestres i en les seues mans recaurà la formació dels xiquets i les xiquetes del demà. El motiu, que els adults deixen que els fills siguen autònoms i no es presenten allí a fer-los unes gestions que haurien de saber i poder realitzar ells sols.
He de reconéixer que la notícia no em va sorprendre. Treballe en una universitat pública i ja m’havia arribat que aquestes coses estan passant. Per exemple, pares i mares que es presenten en els despatxos del professorat perquè els seus nens o les seues nenes han suspés un examen, i els acompanyen a la revisió de la prova. Vergonya m’hauria fet que els meus hagueren hagut d’intercedir per mi en la carrera. Algú podria pensar que simplement ara s’impliquen més en l’educació dels fills, i això és veritat i està molt bé, però no sempre és en un sentit positiu, de vegades també escriuen correus electrònics als docents que no toquen. Es veu que com que paguen les taxes, es creuen amb el dret de gestionar els problemes dels seus cadells en nom dels vertaders protagonistes, que ja tenen pèls a les aixelles i en altres parts del cos (si no se’ls afaiten) per tal de fer-ho autònomament.
Ja sé que les comparacions són odioses, però em sent amb la necessitat d’aclarir que aquestes coses, en la meua època, no passaven. A l’estiu va fer vint-i-cinc anys que vaig acabar la meua formació superior. Durant els quatre anys de la llicenciatura, mai els meus pares van posar un peu en la Universitat d’Alacant. Mai. Ara, quan arriba juliol i comença l’època de les inscripcions de l’estudiantat de primer, el campus s’ompli de xavals i xavales que van acompanyats de papi o mami a fer la matrícula i a la recerca de pis d’estudiants per Sant Vicent del Raspeig. Fa vint-i-nou anys, allà per juliol de 1996, tot el paperam es feia en la secretaria de la facultat en què estudiaries, i jo hi vaig anar solet a fer tots els tràmits inicials sense l’ajuda de ningú. Això ara molt pocs adolescents ho fan. Un amic em contava l’altre dia que al setembre va acompanyar sa filla de 24 anys a fer la matrícula dels últims dos cursos del doble grau en Educació Infantil i Primària en la Universitat CEU San Pablo d’Elx. No soc pare, però si ho fora, crec que això no ho faria mai.
Tenim un problema molt seriós amb els ascendents de l’alumnat de totes les edats, ja que estan convertint les seues criatures en infants de vidre, i aquest paternalisme no es limita a les etapes d’infantil, primària i secundària, sinó que, com hem vist, arriba a l’educació superior (hi vorem grups de WhatsApp de pares d’universitaris o les típiques AMPA?) i s’estén fins que s’independitzen amb trenta o quaranta anys. Els experts ja han posat nom a aquesta nova realitat: síndrome de l’acompanyament, pares i mares helicòpter, perquè sobrevolen constantment la seua progènie i els solucionen qualsevol mínim incident. Evidentment, aquesta sobreprotecció parental extrema limita els fills a créixer en llibertat i prendre les decisions pròpies, a banda de tindre altres efectes negatius com ara inseguretats, baixa autoestima, personalitat desafiant, poc control de la frustració i les emocions, etc. No es pot generalitzar, però hi ha universitaris embadalits que es graduen i no saben emplenar un formulari amb paper i boli, com molt bé sap el personal administratiu de qualsevol unitat o centre.
Que la joventut d’ara, en general, és més dependent del papa i la mama és una realitat indiscutible. També ho és que els progenitors cada vegada confien menys en els fills, i això fa que aquests cada volta siguen més immadurs. És un cercle viciós. Per això, el cartell de la Universitat de Granada té una intencionalitat òbvia, i és fomentar l’autonomia, la responsabilitat i la competència de l’alumnat. Les pràctiques dels futurs i futures mestres en els centres educatius les faran ells i elles i, per tant, són els xicons i les xicones els que han de fer front als seus assumptes sense arrossegar els seus protectors. És sa vida, el seu futur, i no em sembla lògic que vagen els genitors a resoldre’ls la papereta. Han d’aprendre a traure’s les castanyes del foc. Han de madurar.
Com han canviat les coses. Abans, amb díhuit anys, volies ser autosuficient, et senties orgullós de fer les coses per tu mateix. Ara, estem creant una societat cada vegada més infantilitzada. Generació de vidre, en diuen, aquella que usa sabatilles amb velcro perquè no saben ni nugar-se els cordons, una jovenalla inerta i hiperprotegida per uns pares mamporreros que, al pas que anem, no m’estranyaria que els acompanyaren també a les entrevistes de treball. Em semblaria surrealista, però tot arribarà. Com assenyala Encarnación Carrasco, coordinadora del grau en Mestre d’Educació Primària de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, la hiperpaternitat se’ns ha escapat de les mans.
Òbviament, el problema de les famílies helicòpter no naix en la universitat, sinó molt abans, i quan els fills comencen l’educació superior, els pares no diferencien i són capaços de preguntar al catedràtic de torn: ¿me come bien mi niño? Per descomptat, cal educar a casa, dotar els fills d’esperit crític i de capacitat comunicativa, ensenyar-los els valors de l’esforç, la responsabilitat i la superació, no es pot exercir de pare fins que el nen o la nena s’independitze. Pares moderns que crien fills inútils, blanets i frustrats que en el moment que tenen el més mínim problema no saben actuar sense recórrer-hi. Per això, han d’aprendre a solucionar els seus problemes sols. Si els universitaris són majors d’edat per a votar, conduir, fumar porros, beure, practicar sexe o anar a la presó, també ho haurien de ser per a parlar amb el professorat sense papà i mamà davant.
Afortunadament, els casos de pares que es presenten davant la porta del despatx d’un professor o una professora universitaris són escassos i molt puntuals. Però que la UGR haja hagut de posar eixe cartell diu molt de l’estat malaltís de la societat en què vivim. Més enllà de la intenció pedagògica de l’avís, és un clar indicador que alguna cosa hi està fallant. La relació acadèmica ha de ser entre el centre i l’estudiant, que és major d’edat. L’etapa del col·legi i l’institut ha acabat, i l’entrada a la universitat significa aprendre a solucionar i resoldre les coses amb independència i preparar-se per a la vida adulta. El periodista i escriptor nord-americà Hodding Carter va afirmar: «només dos llegats duradors podem deixar als nostres fills: les arrels i les ales». Ha arribat el moment d’espavilar, de volar sols, d’eixir del niu, de començar a viure en tots els sentits. Benvinguts i benvingudes al món real. Joves, el futur és vostre.
