Vivim un moment en què la manera de relacionar-nos i de construir referents ha canviat per complet. Les xarxes socials han convertit la nostra quotidianitat en un aparador, i cadascú de nosaltres pot ser famós per un dia. Allò que abans depenia de la televisió o de la indústria cultural, ara depèn d’un algoritme que decideix què veiem i qui destaca. Aquesta democratització aparent de la fama té, sí, moltes coses bones —la diversitat de veus, la proximitat—, però també té riscos: la fragmentació del criteri col·lectiu i l’erosió de la veritat.
El filòsof Zygmunt Bauman descrivia la modernitat líquida com una època on tot és efímer: les idees, les relacions i fins i tot les conviccions. A les xarxes, la veritat ja no importa tant com la sensació, i cada usuari viu dins d’una bombolla alimentada per l’algoritme. Black Mirror ja va advertir-ho: quan el reconeixement digital val més que la coherència, acabem vivint en una realitat editada, plena de miralls que ens tornen només allò que volem veure.
En aquest context, han sorgit els nous líders d’opinió: El Rubius, Ibai Llanos, TheGrefg, Xokas, Marta Lozano, Marta Díaz, Roro, Ángela Mármol… Figures capaces de moure milions de seguidors, d’imposar modes i d’influir en la manera de pensar dels més joves. Ibai, almenys, ha reconegut obertament que la seua vida no és cap conte de fades: darrere de la fama hi ha soledat, estrès i un negoci constant. Però molts altres projectes digitals i mediàtics viuen d’una ficció permanent, d’un estil de vida que no és la realitat.
El politòleg Pablo Simón ha aportat una clau important per entendre aquest fenomen: els homes joves s’han socialitzat en plena eclosió del feminisme, però molts viuen aquesta transformació com una pèrdua d’estatus. Això ajuda a explicar per què alguns creadors i discursos masclistes o ultraconservadors arrelen amb tanta força entre el jovent masculí. No és només ignorància: és reacció davant del canvi social. Els rols han canviat per sempre, inclòs a l’hora de mantenir relacions afectivosexuals.
Mentrestant, artistes que abans simbolitzaven la ruptura o la llibertat també mostren les seues contradiccions. Rosalía, per exemple, ha publicat un disc d’aires espirituals i conceptuals, amb un primer senzill —Berghain— que combina sofisticació i polèmica perquè la cançó és una homenatge a la mítica discoteca d’Alemanya en ple genocidi a Gaza. Més enllà de l’art, hi ha el personatge: a La Revuelta, l’artista catalana va evitar reconéixer que és rica i que té negocis en el sector immobiliari en plena emergència habitacional. No és cap excepció. Com altres “revolucionaris” del pop com Aitana, C. Tangana, o fins i tot Shakira i Alejandro Sanz —tots ells multipropietaris o empresaris de la vivenda—, Rosalía juga a una ambigüitat que el públic -el mateix que aplaudeix Rufian quan diu que “una família, una casa”- sembla disposat a perdonar. Definitivament, la rebel·lia funciona millor quan és rendible. I així, fins i tot en el capitalisme emocional de la fama, hi ha classes: uns venen autenticitat, però viuen de la plusvàlua.
Aquest és, potser, el punt més pervers d’aquesta nova economia de la fama: ja no importa tant el que dius com la imatge que projectes. El carisma s’ha convertit en una moneda política, i les xarxes en l’escenari on es fabrica la simpatia. I així, la mateixa lògica que ens fa aplaudir un tiktoker o un influencer acaba servint per construir polítics de cartró pedra. Figures buides que es venen com a “properes”, “naturals” o “divertides” mentre colen, per la porta de darrere, discursos reaccionaris i ultraconservadors embolicats en una falsa normalitat. Per això no és casualitat que férem viral Mazón fent el sanguango amb un got d’orxata: darrere d’aquell gest banal hi ha tot un relat de poder, disfressat de simplicitat i quotidianitat.
Però no tot és desolació. Al País Valencià també hem vist néixer un ecosistema de creadors que fan contingut en valencià i des del territori: Deparkineo, Cabrafotuda, Alegria de poble, El dolcet pal café, Gina, Llet i Vi… Tots ells han demostrat que es pot fer humor, cultura i crítica social en la nostra llengua i arribar a milers de persones. Aquests projectes omplen el buit que deixen els mitjans tradicionals i, sobretot, demostren que el valencià també pot ser viral. Aquesta partida, la de la cultura digital, no l’ha guanyada el blaverisme. Almenys, de moment.
Les xarxes, amb tots els seus perills, també han sigut una eina d’organització i resistència: ens han ajudat a mobilitzar els carrers, a fer fora Mazón i a defensar un país més digne. Ara cal mantenir viva aquesta energia, exigir responsabilitat política i penal per la gestió de la dana i continuar creient en la força col·lectiva. Potser no podem triar del tot a qui fem famós, però sí que podem decidir a qui donem importància. Si la fama és líquida, que almenys siga honesta: que no ens vença la superficialitat, i que la imatge no substituïsca el pensament. Encara hi ha marge per construir referents que ens representen de veritat —crítics, arrelats i valents—, i això, malgrat tot, continua sent un motiu d’esperança.
