Un periodista espanyol es feia creus de com, després de la gota freda, el “rèdit” electoral de la caiguda del PP fos arreplegat per Vox. I una periodista espanyola, supose que a sou del PSOE, es trencava la veu preguntant-se com era possible que l’esquerra no replegués vot després de la gota freda. I certament la qüestió no és poca cosa, i hi ha molts elements que permeten entendre els moviments demoscòpics arran de la gota freda, però.
En primer lloc, cal dir que, per al projecte d’Espanya com a nació, tant li fa un govern PP-Vox com un govern Vox-PP. Són intercanviables. Però hi ha més. El que va fer possible la catàstrofe de la gota freda del 29-O va ser el reflex de la relació entre una nació dominant —l’espanyola— i un territori colonitzat —el País Valencià. Un govern de fireta, encapçalat per un ignorant, va ser incapaç d’afrontar una situació de crisi. I el govern espanyol va preferir jugar al tacticisme, perquè allò que els passa als valencians i valencianes ni li va importar aleshores ni li importa ara. Ha passat un any i la metròpoli no ha fet fora l’indigne, personatge que encara presideix el govern. Mentrestant, la reconstrucció avança de manera agònica.
Ací faré un incís: la Generalitat Valenciana va ser la nostra institució de govern. Ara, per molt que oficialment se la continue anomenant així, no és la nostra Generalitat. Per això, faré servir govern colonial, que descriu millor la realitat que patim.
Finalment, per a entendre l’actual situació del País Valencià, hem de tornar a recordar els anys 70, quan Espanya, de la mà d’Abril Martorell, de l’extinta UCD, i de Guerra, del sempre viu PSOE, van acordar que el País Valencià havia de romandre lluny de la resta dels Països Catalans, i calia fer-lo desaparèixer de la història. Van fer una llei electoral que barrés el pas al nacionalisme valencià, van impedir la confederació de “regions” a la seua constitució, van impedir accedir a l’autonomia plena, tot i haver fet el procés que ens reclamaven. Però si, d’una banda, construïen una estructura “legal” per sotmetre els valencians, d’altra banda, impulsaven accions de violència política: des de les bombes contra Fuster i les agressions als nostres intel·lectuals, fins a la persecució mediàtica que criminalitzava els “catalanistes”. Els grups feixistes del GAV, Espanya 2000 o CEDADE campaven lliurement pels carrers.
Com a resultat d’eixos anys, els valencians vam perdre eixa batalla lliurada a cada poble i cada casa del País Valencià, i a poc a poc vam ser arraconats, ens llevaren el nom del País, intentaren i encara intenten trencar la unitat de la llengua, perseguiren fins a fer desaparèixer els símbols propis, enfrontaren les “províncies”. I ens imposaren la seua visió del món, els seus símbols externs, una llengua com més va més separada del català, tot creant les condicions per a fer possible dos societats al si del País Valencià.
Una societat espanyola i espanyolitzada, amb uns valors aliens, que, com ja ens demostra la història, quan un “convers” abraça la nova fe, ho fa amb més força que l’original, va emergir llavors. Aquesta nova Espanya, instal·lada al nostre País, és una Espanya que arrossega el pitjor de l’espanyolisme: intolerància, xenofòbia, odi al català, masclisme i ignorància, la profunda ignorància dels que sempre han viscut sota les ordres d’una jerarquia immoral, i quan hi ha hagut intents de sortir d’eixa foscor, els ha caigut l’espasa terrible dels militars feixistes, com va passar al 1936. Espanya va construir al nostre País, una societat espanyolitzada que s’autoanomenava Comunidad Valenciana, amb una ensenya fruit d’una derrota com a bandera, i una llengua apartada del català en constant recessió.
Cinquanta anys de munyir eixa espanyolitat al nostre País, i a la vegada atacar i arraconar els que encara ens sentíem i volíem viure com el que sempre havíem sigut, i sense cap possibilitat d’articular una resposta política i social, va anar generant la segona societat, la valenciana, que sobreviu al marge del corrent espanyol instal·lat al País.
Hi ha hagut esforços, i els continua havent-hi, de sobreviure, alguns fins i tot intentant convèncer els espanyols que, com ara anomenem al català valencià/català, l’han de protegir; i que, com comencem a posar una mica de blau a les convocatòries amb cert biaix nacionalista, hauran de fer bondat i no exterminar-nos. Fins i tot als que diuen ser representants polítics del nacionalisme els costa nomenar el País pel seu nom, i tot i que els caps espanyols els han donat permís, mai fan servir el català en les seues intervencions institucionals a Espanya, tret de molt comptades excepcions simbòliques.
Així les coses, tenim un País trencat, en un costat l’espanyolisme rampant amb tota la força dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, la cultura en espanyol, l’esport, el cinema, les escoles i a la universitat; i en l’altre costat una societat que no té cap representació política, ni mitjans de comunicació fora d’algunes dignes excepcions, ni cinema, ni escoles, malgrat l’esforç titànic de milers de mestres de català, ni universitats.
Aquest País trencat funciona en clau espanyola, hi ha una única identitat potent, l’espanyola, i eixa identitat ve representada pel PP i Vox, com arreu d’Espanya, i els dos altres representants espanyols, el d’esquerra, venen llastats sempre per la sospita de ser catalanistes, i de forma natural, quan hi ha una crisi, els ciutadans cerquen aixopluc en aquells que representen els seus valors de forma més intensa i segura. I com que els valors que resten avui dia al País Valencià són els valors de l’espanyolisme, és del tot lògic que reforcen allò que representa la seua identitat impostada. I així, davant la degradació del PP, opten per Vox, senzillament perquè són espanyols, i ni el PSOE ni Compromís representen amb suficient força els valors de l’espanyolitat, deixant de ser una alternativa fiable en temps de crisi, sense ser tampoc una alternativa de sosteniment i construcció d’una societat valenciana alternativa, en fixar els seus objectius en la vertebració d’Espanya.
I és en aquest xoc identitari en què guanya la dreta, malgrat la seua indecència i malgrat la incapacitat política dels dirigents de Vox i el PP.
