No cal especular. El darrer acte polític important per a Mazón i la colla que l’envolta va ser el debat de política general del passat mes de setembre a les Corts Valencianes. El seu últim acte triomfal. De què parlà Mazón? Copiaré literalment les expressions: de “sumisión al pancatalanismo”, d’“imposición catalanista”, de “los que jaleaban volem votar del procés separatista catalán”, dels que suposadament estan o estaven “al servicio del pancatalanismo”, de “la bandera catalana”, del “catalán” com a llengua –tres vegades–, de la “izquerda catalanista” –dues vegades–, d’“imponer la doctrina de l’Institut d’Estudis Catalans”, dels “Països Catalans” –dues vegades–, del “miedo catalanista”, dels que “catalanizaban”, d’un “recadero de Puigdemon”, del ministre “catalán” Ernest Urtasun i, fins i tot, de la “izquierda sanchista i pancatalanista”.
Al llarg del debat Mazón va fer més de mig centenar de referències a Catalunya, als catalans, a la llengua catalana o al catalanisme. És la seva obsessió. Serà la seva obsessió durant el temps que li queda de govern.
Té odi a Catalunya i als catalans? Indubtablement. Fa trampa quan posa al mateix sac “Sánchez” i “pancatalisme”? Indubtablement. Aleshores, ho fa per estratègia política o per pur i simple odi? Fàcil de respondre: ho fa per les dues coses. Tots els que juguen aquest joc ho fan per les dues coses. L’odi els mou i l’odi els dona vots. Com es trenca el cercle? El cercle es trenca quan no hi ha vots.
Mazón utilitzarà el seu odi a Catalunya com a cortina de fum. Però no és un odi fingit. És un odi real. Mirarà de fer mal allà on podrà: a la llengua, a l’educació… Ja hem vist què són capaços de fer: apliquen la censura més desvergonyida en la televisió. N’han abusat tant, de la censura, que fins i tot han provocat una rebel·lió interna. En algunes conselleries també hi ha aquest ambient de rebel·lió interna.
La gent voldria que a Mazón no li quedés molt de temps per a portar endavant la seva política destructiva. I quan dic la gent incloc els votants que encara li queden al Pp, que saben que el desgast és brutal. A Vox ja li va bé: mentre el Pp és crema ells pugen. I al Psoe de Madrid també: així, amb les notícies que cada setmana van sortint del cas Mazón, tapen en els noticiaris les merdes d’Ávalos, Koldo i Cerdán. Una notícia tapa l’altra.
I en el Pp, per què no han fet res? Perquè no trobaven la manera. Per a començar: la fitxa de l’alcaldessa no la voldrien jugar. Seria arriscar-se a perdre l’alcaldia de València en les properes eleccions, a canvi de consolidar un any i mig el govern de la Generalitat, si és que l’arriben a consolidar. La fitxa de Vicente Mompó tampoc val. Primera, perquè no és diputat a Corts i, segona, perquè la seva presència en el Cecopi, sense fer res de res per a resoldre la situació, l’ha cremat. I Juanfran Pérez Llorca? És portaveu dels pepers a les Corts. Jo sempre he pensat que Juanfran seria el substitut. Però ell no deu veure clara l’operació. O no la veu clara encara. L’assistència al funeral d’estat va ser un acte d’expiació. En el Pp estan mesurant el temps. Pensen que després d’expiació ve el perdó. No en la mateixa persona, és clar. Però sí el perdó per al partit. Mazón expia el pecat suportant la infàmia i, després, Juanfran o un altre, obté el perdó per al partit. El secret és deixar passar prou temps. La humiliació de Mazón serà completa. És completa.
Era millor això per al Pp que convocar eleccions anticipades? Eleccions per a què, per a perdre-les? Perdre les eleccions al País Valencià seria interpretat com un vaticini d’una propera derrota del Pp en les estatals, i això ho volien evitar per damunt de tot. Desequilibraria el partit internament. Però, ara, això de les eleccions anticipades a Extremadura ho canvia tot. Ja les han convocades, per al dia 21 de desembre. I les guanyaran, previsiblement. I si a Aragó es repeteix la jugada, encara ho tindran millor. Aleshores, no seria tan greu perdre el País Valencià. A més, Mazón haurà completat l’expiació i el podran enviar a casa. Fins i tot, en els mítings del Pp es podran recordar d’ell com d’un màrtir. En els mítings per als incondicionals, alerta. No en tots.
